Darrerament abunda l’ús del tren com a metàfora per interpretar l’anomenat procés. Aquí, però, no voldria fixar-me en la celebèrrima imatge del “xoc de trens”, que de tan repetida ja comença a ser avorrida. Per cert, algú hauria d’assenyalar que si dos trens xoquen a 0,5 quilòmetres per hora normalment no hi ha cap ferit, ni tan sols lleu.
M’interessa més aquella altra metàfora segons la qual Catalunya és un grup de passatgers que es troba, avui, en una estació de trens amb dues andanes. En una hi diu “Destí: pacte federal o confederal amb Espanya”, també conegut com a “tercera via”. En l’altra hi posa “Destí: estat independent”. Aquest grup de passatgers té, per tant, tres opcions davant seu: seguir a l’estació, on viu des de fa més de trenta anys, agafar el tren federal o pujar al tren de la independència.
L’estació, no cal dir-ho, s’anomena estat de les autonomies -aquest estrany model, mig alemany, mig francès-. El balanç d’aquest model és ambivalent: si el comparem amb el lloc d’on venien els passatgers, la llarga nit del franquisme, és certament positiu; si es compara amb les expectatives que la democràcia espanyola va obrir en relació al reconeixement nacional de Catalunya, crec que no exagero si dic que és netament insatisfactori. A més, ara mateix, el problema principal d’aquesta opció és que l’estació ha envellit força i els plans de reforma (recentralitzadors) que proposen els seus actuals responsables no faran sinó empitjorar-la.
L’andana de la independència té, com tot en aquesta vida, els seus avantatges i els seus inconvenients. Compta, d’entrada, amb un element clarament favorable: el tren ja ha arribat a l’estació. És allà amb les portes obertes, frisant per arrencar, i sembla que cada vegada hi entra més gent. A dins s’hi respira il·lusió, és indubtable. La dels convençuts que aquest tren permetrà avançar en la direcció d’un país no tan sols més lliure, sinó també més just i més pròsper. Cal reconèixer, però, que el viatge d’aquest tren no està mancat d’incerteses i d’obstacles potents, que fan impossible preveure en quines condicions arribarà al seu destí si emprèn la marxa.
L’andana federal té un problema greu: el tren, per ara, no arriba. O, més ben dit, n’ha arribat un procedent de Granada que no és el que la majoria de passatgers d’aquella andana estaven esperant -perquè no garanteix ni el dret a decidir, ni el reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, ni l’asimetria competencial i ni tan sols l’ordinalitat en el finançament-. Per a més inri, tampoc és clar que aquest tren pugui començar el seu viatge, perquè per fer-ho necessita dos maquinistes -PSOE i PP- i per ara només en té un.
Davant d’aquest difícil panorama, els passatgers que havien optat pel destí federal poden reaccionar de moltes maneres diferents. Se me n’ocorren sis. Alguns poden resignar-se a agafar el tren de Granada, esperant que en algun moment pugui arrencar. D’altres viuen en la fe que algun dia vindrà un tren federal com Déu mana i estan disposats a esperar-lo tant de temps com faci falta, és a dir, eternament. La religió, ja se sap, té aquestes coses. Hi ha encara un tercer grup que, si no ve el tren federal de veritat i el de Granada no emprèn la marxa, prefereix quedar-se a l’estació. Al capdavall, pensen, no s’hi està tan malament.
En canvi, hi ha tot un altre sector de federalistes que no estan disposats a acceptar el tren granadí, ni a esperar eternament un tren millor, i encara menys a seguir gaire temps més a l’estació. Sembla obvi que a aquests només els queda una opció: fixar l’atenció en el tren de l’andana del costat. Però també això es pot fer de diverses maneres. Es pot esperar fins al darrer moment a l’andana federal i, quan soni el xiulet que anuncia l’arrencada del tren de l’estat propi, pujar-hi abans no tanqui les portes. Actuar així seria propi dels federalistes oberts a la independència.
Hi ha federalistes, però, que prefereixen fer-ho al revés: posats a esperar, diuen, esperem dalt de l’únic tren que tenim a mà. Quina tonteria esperar a l’andana, quan davant dels nassos tenim un tren que és una festa i que, tot i els seus inconvenients, tampoc està tan malament! Si abans aquest no arrenqui arriba el tren federal, ja tornarem a la nostra andana inicial, avisen. Són els independentistes reversibles i no enganyen a ningú: quan entren al tren de la independència no amaguen que, si l’altre tren acaba passant, baixaran d’aquest per agafar aquell.
Però hi ha encara un sisè grup: el dels independentistes reversibles que pugen al tren de l’estat propi reservant-se el dret a sortir-ne i, un cop dins, constaten que és millor del que imaginaven. Descobreixen que és un bon tren, no només per a Catalunya, sinó també per a Espanya. I decideixen quedar-s’hi definitivament, encara que a l’andana del costat arribi el tren federal més rutilant del món. De fet, conec més d’un federalista obert a la independència que no s’atreveix a fer el pas a l’independentisme reversible perquè pensa que, si puja al tren de l’estat propi, es convertirà en un independentista irreversible. Deu saber que, amb això dels trens, pot passar com amb determinades experiències sensorials: que un cop les proves t’acaben agradant més del que et pensaves (amb perdó per la frivolitat).
