Les petites notícies són sovint les més perilloses. Amagades sota el paraigua dels grans titulars, s'escriuen molt sovint les perles que ens expliquen més coses de l'actualitat que molts desplegables pomposos. Fa pocs dies, sepultada sota la gran negociació dels pressupostos entre CiU i el PP, treia el caparró una mesura aparentment insignificant: els dos grans partits de govern, malgrat tots els desmentiments previs, havien aprovat una esmena per iniciar la "reducció progressiva" de la publicitat a Catalunya Ràdio. Tot estava expressat en termes vagues, en el marc d'una reforma unilateral de la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i sempre d'aquella manera ambigua que un dia, si van mal dades, li permetrà a algú dir que en realitat no deia el que volia dir. Però la porta prohibida s'ha obert, i és l'entrada a la gran sala del desmantellament complet dels mitjans públics. Perquè no cal tenir cap màster per entendre que sense finançament i en època de crisi, a un mitjà de comunicació tan sols li queda tendir a la insignificància. També en aquesta delicadíssima qüestió s'està seguint mil·limètricament l'agenda del Partit Popular de Catalunya, convertit en el nou i implacable censor del govern català. Les velles frustracions freudianes dels populars afloren a poc a poc, i han de ser totes venjades: les ambaixades, les subvencions, els consells comarcals i, ara, la Corporació. El que és sorprenent és l'argumentació que s'usa per justificar la mesura. Els mateixos que durant anys interminables ens van martellejar amb la idea que "els mitjans públics s'han de gestionar amb criteris d'empresa privada", ara fan curiosament al revés, és a dir, posen les bases per impedir que la ràdio pública catalana es pugui alimentar de recursos privats. En lloc d'exigir-li una política comercial més ambiciosa, se li diu ara que ha de renunciar a buscar més i millors anunciants. Com s'entén, aquesta contradicció flagrant? I com es pagaran els milions d'euros que es deixaran de recaptar per la via publicitària? La pregunta no se'ns respondrà mai, però la resposta és fàcil: si disminueixen els ingressos l'única manera de compensar-ho serà fent programes més barats amb sous més barats i continguts més barats, i així es tendirà cap a uns mitjans anèmics i per tant irrellevants. Ja és curiós que quan més urgent és trobar noves vies d'ingressos, quan més s'insisteix en el dèficit de la Generalitat en general i dels mitjans públics en particular, s'aprovi una moció per a una reducció progressiva dels ingressos a la ràdio nacional del país.
Que el PP aconsegueixi que es forci una moció com aquesta en un moment com l'actual parla de la debilitat creixent de CiU, cada vegada més acorralada. Alícia Sánchez-Camacho, sabent que té la paella pel mànec, empeny cada vegada amb més força i està portant la federació nacionalista a desfer els mitjans que ella mateixa es va inventar. La maniobra és clara i gens subliminar, però planteja un dubte colossal: qui mana, en realitat, a Catalunya?
