Si hi ha alguna cosa que fa d'Alemanya possiblement la millor democràcia del món és el seu sistema educatiu. En els meus anys a Alemanya, d'adolescent i ja d'adult, em fascinava trobar-me gent de la meva edat reunida en cafès fent tertúlia sobre llibres, política i filosofia. Joves de 18 anys que agafaven el tren des dels suburbis de Frankfurt i Stuttgart per anar a l'òpera, o anar a un exposició. Esclar que també parlàvem de sexe i xerinola, però, per exemple, en aquests 15 anys de contacte amb Alemanya, amb prou feines recordo una discussió sobre futbol. Per descomptat que a Alemanya hi ha pobres d'esperit que només trempen amb la festa de la cervesa o amb les proeses de Michael Schumacher, però en un país en què pobres i rics es formen en el mateix sistema educatiu, l'escola pública, l'interès per la qualitat del bé públic és superior que a casa nostra. I si la seva classe mitjana és més sensible als neguits de l'intel·lecte, la comparació entre les seves elits i les nostres encara és més decebedora: aquí el poder econòmic inverteix sobretot en plaers frívols; allà la burgesia inverteix en cultura i formació.
Alemanya dirigeix els nostres designis perquè ells formen ciutadans i perquè tenen una indústria i uns acadèmics de primer nivell, mentre que a nosaltres el món ens coneix pel futbol i la platja. Si volem tenir dret a piular a Europa ens cal una educació pública potent i una burgesia que no es vengui l'empresa, que no pensi només en el gaudi i en el futur de luxe dels seus nens, sinó que inverteixi -encara que sigui per vanitat- en el progrés social.
