Un dels èxits d'audiència d'aquest estiu a TV3 ha estat l'emissió de Plats brut s (altra vegada). De fet, al gener els lectors d'aquest diari ja van escollir aquesta sèrie com la millor en català. Tot i ser una comèdia de situació de l'any 1999, que ara veiem amb format antic i on els personatges encara paguen amb pessetes, aquest agost Plats bruts s'ha convertit (altra vegada) en l'hàbit de després de dinar. Uns hem revisionat escenes, recordat situacions que vam viure fa més de deu anys veient la sèrie, i hi ha hagut un grup de nens i jovenets que han descobert Plats bruts . I a tots ens ha agradat (altra vegada).
Què té aquesta comèdia de situació que ens agrada tant? D'entrada que parlen com nosaltres quan som a casa, que és quan ens podem permetre el luxe de ser una mica més estripats. A més, els actors fan servir un llenguatge corporal molt exagerat que enlluerna els nens. És l'evolució de l' slap-stick . Però l'autèntica delícia de Plats bruts és que no hi ha moral. Tots els personatges sense excepció són uns cretins absoluts. Tenen instants de fragilitat, però mai fan pena. L'empatia que generen a l'espectador és per admiració i no pas per equiparació. En David, en Lopes, l'Emma, la Carbonell, en Ramon, la Mercedes... tots són egoistes i miren per ells. Van a la seva de manera desacomplexada i barroera. No fa una mica d'enveja, això?
Plats bruts és el paradís sense convencions socials, sense por al què diran, sense escrúpols ni prudències. És l'alliberament absolut dels personatges. I, sobretot, no hi ha sentit del ridícul. Ballen la rumba del tanga, si cal. Les misèries i les frustracions són explotades pels guionistes amb una crueltat catàrtica.
No hi ha pretensions de res: ni tan sols de fer una gran sèrie que es convertís en un clàssic. Potser aquest va ser el secret. Convertir la tonteria en insolència, i no pas tenir la insolència de fer tonteries.
Plats bruts és la vàlvula d'escapament que tots necessitem de tant en tant.
