Tot, tot i tot

Al conseller Santi Vila li van caure al damunt tot de retrets per haver dit que calia evitar els "plantejaments adolescents" de l'independentisme. Com que també parlava -i amb el mateix èmfasi- de "procés irreversible", no sembla pas que s'haguessin de posar en dubte les seves conviccions sobiranistes. Probablement, Vila només es referia a determinades exigències simplistes fruit de l'excés d'entusiasme. I no sé si la referència a l'adolescència va ser afortunada, però és clar que la intenció era recordar la necessària serenitat que exigeix un procés tan complex com aquest en què ens hem embrancat.

DONCS BÉ: NO SÉ QUÈ EM CAURÀ damunt a mi mateix per dir ara que caldria evitar les exigències que es fan a l'independentisme del tipus "Ho vull tot, tot i tot", i que potser ens remetrien a períodes encara més tendres de la nostra vida. Efectivament, em refereixo a aquells que posen en el mateix pla la consulta per la independència amb l'exigència de consultar-ho "tot". És a dir, que afirmen que només estan d'acord amb la primera consulta si, indissociablement, també s'hi enganxen altres objectius que ells posen al mateix nivell de rellevància o encara més amunt.

LA DEMANDA D'INDEPENDÈNCIA, al nostre país, no és majoritàriament identitària (per fer servir un terme que em sembla inadequat, però que ara serveix per entendre'ns). Aquí la voluntat d'independència no és una reivindicació de fons ètnic, entre altres coses perquè els catalans, si alguna cosa no som, és una ètnia cultural. Som, per història, demografia i economia, una nació cívica d'orígens extremadament plurals. Per tant, sembla clar que es tracta d'una ambició que combina, en proporcions diverses segons les posicions socials, una expectativa de més prosperitat i justícia social, una exigència de radicalitat democràtica i una afirmació de dignitat nacional política.

DÉU-N'HI-DO, DONCS, el que se n'espera. Fins i tot, penso que sovint se n'espera massa, perquè la independència és sobretot una oportunitat de canvi però en cap cas una garantia de res. Ara bé, el que em sembla inacceptable és que es vulgui aprofitar la gran mobilització a favor d'un procés d'autodeterminació política per enganxar-hi tota mena de revolucions que, ara com ara, tenen el suport popular que tenen. I és que autodeterminar-se políticament, esdevenir un estat sobirà, és un procés que, per bé que en reconeguem les moltes dificultats, té precedents en el nostre entorn polític, és tan clar en el propòsit que es pot decidir amb un sí o un no i, precisament, es pot fer sense haver de qüestionar tot el sistema. De fet, en un marc democràticament civilitzat i de bon veïnatge, la independència no és cap gest revolucionari, no té conseqüències traumàtiques i no ens situa fora de l'entorn polític, cultural i econòmic on ens trobem. Ben al contrari: per a alguns, l'esperança és que ens hauria de servir per a una integració més gran en el cercle de països del nostre entorn que són similars en població i desenvolupament i que sobretot, com expliquen bé Guinjoan, Cuadras i Puig a Com Àustria o Dinamarca. La Catalunya possible (Pòrtic 2013), són els països amb més prosperitat econòmica i social i, sobretot, amb menys desigualtat de tot el món.

EN CANVI, EXIGIR a la independència política la "independència dels mercats i del capital", o repetir la lletania que "drets nacionals i drets socials -sense saber exactament quins- són indissociables", com també pretendre que el procés inclogui de manera immediata tots els Països Catalans, és la manera perfecta de sabotejar el procés abans d'acabar-lo. La independència és una aposta de risc però de límits precisos, i no com aquelles assegurances que ho garantien "tot, tot i tot".

Més continguts de