La recerca d’una identitat

Ara que tinc un nét a punt de néixer a Atlanta i un altre en camí a Ho Chi Minh (l’antiga Saigon), he reflexionat sobre el començament de l’odissea familiar; sobre el meu besavi, Isaac Michel, que va decidir abandonar el shtetl (poblet jueu) del nord de Lituània, fugint dels pogroms russos, per prendre rumb cap al sud a la recerca del sol, les plomes d’estruç, l’or i les promeses de Sud-àfrica.

M’imagino la primera visió que va tenir de l’Àfrica, el 1896, després de dues setmanes de travessia: el moll de Ciutat del Cap ple de gom a gom; els fardells que havia carregat des de Lituània; un mar de gent -blancs, negres i mulats- anant d’una banda a l’altra entre les caixes apilades al costat del moll. La Table Mountain es perfila amb una línia tan recta que sembla una aparició. Els colors són aquí més forts, han pujat d’intensitat. Al shtetl, tot era de proporcions molt limitades. Les meravelles havien de ser un acte de voluntat convocat des del trànsit de la devoció religiosa. Aquí la terra mateixa és exuberant. Hi ha muntanyes que arriben al cel.

En el primer volum de Jewish Migration to South Africa: Passenger Lists from the U.K. 1890-1905, hi he trobat una referència a un I. Michel de Siauliai (Shavel per als jueus), a Lituània. Als 19 anys va fer la travessia al Doune Castle, que va salpar d’Anglaterra el 16 d’agost de 1896. La professió que figura a la llista és la de “prospector”. Molts dels jueus procedents de l’Est d’Europa que van fer cap a Sud-àfrica entre el 1880 i el 1914 eren lituans; molts d’ells, com ara el meu besavi, van passar pel Refugi Temporal per a Jueus Pobres, siutat al número 82 de Leman Street, a l’East End londinenc, i fundat el 1885 per ajudar la població hebrea de l’Europa de l’Est en el viatge per emigrar a Sud-àfrica.

Michel, que va arribar sense ni cinc, va començar fent de venedor ambulant per acabar convertit en un magnat del comerç al detall. Va morir en una finca de Johannesburg -amb jardí botànic, estany de peixos i aviari-, envoltat de criats africans i bibelots amb incrustacions d’or, i amb un Cadillac negre amb alerons estacionat al pintoresc i sinuós camí d’entrada.

Immigrar és reinventar-se. Les terres d’immigrants extirpen l’enyor de la mare pàtria. Inviten el nouvingut a l’oblit selectiu ofert per una nova identitat.

Al Michel, l’avi de la meva mare, la idea de tenir descendents a l’altra punta del món no li hauria resultat estranya, tot i que això del Vietnam potser li hauria fet arrufar les celles. Aquest prospector valorava les oportunitats, les trobades casuals: la vida com a acció i risc. Com milions de jueus de començaments del segle XX, es va emancipar del shtetl i d’uns rituals immemorials per capbussar-se en l’Sturm und Drangdel món modern. Aquestes turbulències van ser catastròfiques per a Europa, però la meva família va esquivar l’horror.

Les noves oportunitats són només una cara de la història de l’immigrant, l’estrella brillant. L’altra cara, el sol negre, és el desplaçament i la pèrdua. Entre els fills, néts i besnéts de Michel, en cada generació desarrelada que ha emigrat a la Gran Bretanya, a Israel i als Estats Units, hi ha hagut malalts de trastorn bipolar incapaços d’assumir la immensa lluita que comporta enterrar el passat, perdre una identitat i començar una nova vida. Com si aquest trastorn fos precisament això: una doble existència que intenta conciliar el que no es pot conciliar.

Si investigues els malalts de depressió, sovint descobreixes que, d’una manera o una altra, la seva angoixa està lligada a una sensació de falta d’encaix, una ansietat pel fet de no sentir-se arrelats enlloc: l’angoixa del desplaçament.

Doneu gràcies perquè teniu un país, una comunitat (una paraula preciosa). Convideu el desconegut a entrar-hi. Feu un jardí per als amics -li agradava dir a la meva mare- i deixeu-lo florir.

Invertint el sentit de la fletxa del temps, he viatjat de Sud-àfrica a Lituània. Durant el viatge he trobat uns diaris inèdits escrits en hebreu per un altre besavi, Shmuel Cohen, que també va abandonar Lituània fa més d’un segle per instal·lar-se a Johannesburg.

Un d’aquests diaris comença: “El Llibre de l’Home comprèn molts capítols. Els que parlen dels altres els he après bé. El primer, que parla del meu propi caràcter, l’he après però no me’l sé”.

I segueix: “Des del dia mateix en què l’home és prou gran per pensar pel seu compte comença a aplegar materials de construcció per assentar la seva fortalesa sobre uns fonaments ben sòlids; per tenir un lloc segur per reposar en el futur. Com que treballa sense parar, al final cau extenuat, com poden caure les pedres mal apilades.

”Quan se sent segur d’ell mateix, l’home afirma: «Jo tinc la supremacia sobre tots els éssers», i abusa dels altres; de la mateixa manera, les nacions diuen vanagloriant-se’n: «Tu ens has escollit entre totes les altres», i això només porta a actes d’hostilitat contra les altres nacions.

”Oh, tant de bo l’home esdevingués conscient i entengués que tot a la creació -des del més petit gra de sorra fins a l’estrella més brillant- està enllaçat com les baules d’una única cadena”.

Una única cadena: una magnífica traducció d’aquests diaris m’ha arribat a través d’un altre besnét d’Isaac Michel, un cosí que viu a Israel i que ha trobat la serenitat retornant a l’ortodòxia. La seva germana, com la meva mare, ha patit el turment de la psicosi maniacodepressiva.

Sigueu lliures. Poseu arrels. No oblideu. Enllaceu les cadenes que han fet de vosaltres el que sou.

Més continguts de

El + vist

El + comentat