Una reforma fiscal enganyosa

Divendres passat el govern espanyol va anunciar les línies bàsiques de la reforma fiscal que vol portar a terme. Malgrat que el detall de la reforma es coneixerà avui, ja en podem fer una primera valoració.

En primer lloc, es pot afirmar que és una reforma parcial. No s’estén a tot el sistema tributari en la seva globalitat, com ho han recomanat Brussel·les i els experts.

En segon lloc, la reforma es pot qualificar d’electoralista. Sembla que el seu objectiu és que el govern espanyol guanyi popularitat amb l’anunci que rebaixa els impostos, tant l’IRPF, que afecta la majoria de ciutadans, com l’impost de societats. És evident que el 2015 és un any ple de conteses electorals. La primavera del 2015 s’han de celebrar eleccions municipals arreu de l’Estat i autonòmiques a la majoria de comunitats autònomes, i a la tardor hi ha d’haver eleccions generals. Per tant, és obvi que la rebaixa d’impostos anunciada per la reforma pretén preparar el terreny.

En tercer lloc, no queda clar com quedarà la progressivitat de l’IRPF. L’impost es considera progressiu si la seva quantia augmenta en una proporció més alta a com ho fa la renda. Entre d’altres, un factor que afecta la progressivitat és el nombre de trams de la tarifa i la seva amplitud. Com més trams i menys amplitud, la tarifa pot resultar més progressiva.

Doncs bé, la reforma disminueix el nombre de trams de la tarifa de l’IRPF que afecta les rendes altes. Aquesta mesura pot anar en contra de la progressivitat, malgrat haver-se rebaixat el tipus aplicable a les rendes baixes i introduït en l’impost altres deduccions. Fins ara, entre les rendes de 60.000 i de més de 300.000 euros hi havia tres trams i variava el tipus marginal del 47% al 52% segons el tram i nivell de renda, sense tenir en compte les variacions que les autonomies poden aplicar sobre la tarifa. Per exemple, a Catalunya les rendes de més de 300.000 euros estaven sotmeses al tipus del 56%. A partir d’ara, a totes les rendes superiors a 60.000 euros l’Estat els aplicarà un tipus marginal del 47% el 2015 i del 45% a partir del 2016. Així, el tipus aplicable serà el mateix a una renda de 60.000 euros que a una de 300.000 o més, abans de la possible actuació de les autonomies.

En quart lloc, no sembla que hi hagi una modificació substancial de la tributació per mòduls a l’IRPF, la qual cosa suposa un clar avantatge respecte a les rendes salarials, en suportar menys pressió fiscal.

En cinquè lloc, la reforma pot implicar una considerable disminució d’ingressos fiscals. No està gens clar que la incipient recuperació econòmica compensi aquesta disminució d’ingressos impositius. Per tant, serà més problemàtic complir amb els objectius de dèficit, la qual cosa pot acabar amb més retallades.

I en sisè lloc, la reforma pot generar més dificultats financeres per a les comunitats autònomes. La rebaixa de la tarifa de l’IRPF afecta els ingressos de les autonomies, que perceben el 50% del rendiment de l’impost. Una rebaixa dels ingressos impositius autonòmics fa encara més dur l’assoliment dels objectius de dèficit de les autonomies, que -cal recordar-ho- l’estat espanyol ha establert en uns nivells excessivament baixos que no es corresponen amb el volum de despesa que gestionen. Així, si el 2014 l’objectiu de dèficit públic de les autonomies és de l’1,0%, el 2015 i el 2016 serà només del 0,7% i el 0,2%, respectivament.

La combinació de menys ingressos i menys dèficit ha d’implicar més contenció de la despesa autonòmica, quan el gruix d’aquesta despesa són els serveis personals o de l’estat del benestar (sanitat, educació, serveis socials, etc.). Per tant, d’una banda el govern espanyol vol vendre a la ciutadania que la reforma fiscal implica que tothom pagarà menys impostos, en particular les rendes baixes, però de l’altra els ciutadans molt probablement hauran de suportar un nivell i una qualitat més baixos dels serveis públics, cosa que afecta en primer terme les rendes baixes, que en són els primers consumidors.

De fet, s’aconsegueix més redistribució de la renda a través de la despesa pública que dels ingressos públics. Està comprovat empíricament que el sistema fiscal en la seva globalitat no és progressiu, sinó proporcional. Així doncs, la veritable redistribució de la renda amb finalitats equitatives es fa mitjançant els serveis públics dirigits a les persones o la despesa de l’estat del benestar. Si aquesta despesa es posa en perill, es fa un flac favor a l’equitat.

En definitiva, una reforma que es ven com a progressiva i amb l’objectiu de millorar el benestar dels ciutadans pot acabar sent un perjudici per a ells, en deteriorar-se la prestació de serveis públics bàsics.