Qui va veure de prop la manifestació de l'Onze de Setembre i ha seguit la resta dels símptomes de l'onada independentista que es viu a Catalunya sap que aquesta és una revolta tranquil·la, democràtica, esperançada i festiva de la classe mitjana, d'una part significativa de les capes mitjanes del país. Les teories conspiratives de les quatre-centes famílies, de les elits injectant sobiranisme a unes masses estúpides, de l'escola com una fàbrica totalitària de clons amb estelada, poden ser molt atractives, però no són reals. Hi ha gent que li molesta que la realitat li espatlli una bona teoria, sobretot si la teoria li va políticament a favor, però menystenir l'abast i la profunditat d'aquesta onada és no entendre res. Una revolta del tronc central de la classe mitjana, que es projecta i fa forat en el conjunt de la societat catalana i amb la qual s'identifiquen els partits polítics que millor recullen el sentiment d'aquest ampli sector social.
Aquesta classe mitjana de Catalunya, on hi ha molts autòctons, força dels mal anomenats immigrants i moltíssims fills dels uns i dels altres, es revolta per causes polítiques, econòmiques i culturals i troba en el sobiranisme democràtic una resposta racional i engrescadora als seus greuges i a les seves necessitats. Causes polítiques en primer lloc. Aquestes capes mitjanes catalanes s'han sabut de sempre excloses de la governació espanyola. Per als defensors de la metàfora de la roja només cal preguntar quants jugadors catalans hi ha a la selecció espanyola... i quants ministres catalans hi sol haver de sempre als governs espanyols. Pocs i dissimulant. Aquestes capes mitjanes identificades tradicionalment amb el catalanisme han estat ofeses i han topat amb una paret quan un Estatut de mínims aprovat pel Parlament, retallat a Madrid i referendat pel vot democràtic a Catalunya ha estat desnaturalitzat en un despatx. I aquestes capes mitjanes estan formades avui també per una generació que, al contrari de la que va fer la Transició, ha estat educada en la idea que tots els objectius són possibles en democràcia de manera pacífica, que no hi ha res que hagi de quedar com un tabú democràtic, que no es pugui decidir votant. Hi ha en la revolta un component de radicalitat democràtica. Contra el greuge polític de no deixar-los decidir i governar el seu futur -apartats del timó de l'Estat a Madrid, menystinguts en el projecte autonomista, amenaçats per una democràcia amb zones de tabú- les capes mitjanes catalanes han trobat en el sobiranisme l'esperança de decidir i la possibilitat de governar-se.
Revolta per causes econòmiques, també. El govern de l'Estat, el projecte espanyol, ha apostat per la capitalitat absoluta de Madrid -a més de l'econòmica, també la cultural, posem per cas- i ha arbitrat a favor de Madrid quan alguna d'aquestes capitalitats estaven en disputa amb Barcelona. Per a les capes mitjanes catalanes, l'Estat no els juga a favor ni tan sols neutralment, sinó en contra. Hi va en contra a través de la fiscalitat, de les inversions en infraestructures, de les grans decisions estratègiques. La classe mitjana catalana ha vist en la independència la possibilitat de ser governada segons els seus interessos i necessitats, i no en contra. I la crisi econòmica ha fet que això és visqués amb més dramatisme i més urgència.
Revolta per causes culturals, també. La democràcia ha permès que la classe mitjana catalana recuperés i fes aflorar el seu univers simbòlic i la seva personalitat cultural diferenciada. Ja hi era, tot això, sota el franquisme, i va ser aquesta classe mitjana precisament qui va permetre la seva supervivència amb l'Estat en contra. La sentència de l'Estatut va significar la fi de tot el somni d'una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística. La revolta de la classe mitjana no és tan sols pel poder polític i a favor dels interessos econòmics propis. És també en defensa de la pròpia personalitat cultural, contra un model d'Espanya que sempre ha estat uniformitzador, però que amb la sentència del Constitucional ens diu que no evolucionarà, com s'havia somiat a la Transició. El crit de la manifestació de l'Onze de Setembre era "independència", més que no pas "estat propi". Certament, una cosa va amb l'altra, i no pot ser sense l'altra. Però em fa l'efecte que no era la manifestació d'una gent a la intempèrie que demana la protecció d'un sostre a mida. Era la manifestació d'una classe mitjana que viu aquest Estat com una cosa aliena i hostil i en vol sortir.
Aquesta revolta de la classe mitjana és reactiva, doncs, però esperançada. I és per damunt de tot democràtica i cívica, entre altres coses perquè ho vol ser, perquè això és programàtic. Per tot plegat, no em sembla ni una escalfor conjuntural ni una maniobra de política de partit ni un caprici immadur. No crec que una Espanya democràtica la pugui aturar: en tot cas, Espanya hauria de decidir entre aturar-la sigui com sigui o viure conseqüentment els principis fonamentals de la democràcia. Si alguna cosa pot aturar la revolta pacífica i esperançada de la classe mitjana seria a dins seu: la manca de persistència, la incapacitat de prioritzar i de concentrar-se en objectius bàsics compartits, la tendència a la dispersió i a la fragmentació política. Si no hi cau, triomfarà.
