Hosni Mubàrak, amo i senyor d'Egipte durant tres dècades, ha sigut condemnat a cadena perpètua als 84 anys d'edat per les morts dels manifestants que el gener de l'any passat es van rebel·lar contra el seu règim. El veredicte, que no es fa extensiu ni als fills del rais ni tampoc als alts càrrecs del govern de l'expresident o als seus temuts caps de policia, ha sigut rebut amb escepticisme a Egipte, el segon país després de Tunísia on es va engegar la Primavera Àrab i on el govern va caure en només divuit dies de fortes mobilitzacions, amb la plaça de Tahrir com a epicentre.
Veure un vell dictador assegut al banc dels acusats és un missatge poderós per als seus veïns, perquè ni ha fugit ni l'han executat. Però n'hi ha un altre de més desencoratjador per als protagonistes de la revolta popular: a les eleccions presidencials egípcies que se celebraran -en segona volta- els pròxims 16 i 17 d'aquest mes no hi concorre cap candidat que els representi, malgrat el suport notable que van obtenir en la primera volta. Al final, els dos nuclis de poder amb més capacitat d'organització són els que han acabat imposant-se a les urnes: els islamistes, que ja dominen el Parlament egipci, i l'exèrcit. Cadascun aporta el seu candidat -els Germans Musulmans, Mohammed el-Mursi, i les forces armades, l'exgeneral Ahmed Xafik- i cadascun es val de la por per desqualificar l'altre: l'un de la por a la contrarevolució -Xafik va ser cap de govern de Mubàrak- i l'altre de la por a un govern que estigui regit per la llei islàmica.
El procés de transició pilotat per l'exèrcit -que continua aferrat al poder a través del Consell Suprem de les Forces Armades i que no ha donat senyals de voler-lo cedir- ha sigut caòtic i ha demostrat menystenir la voluntat de canvi. La nova Constitució encara no sabem com quedarà, però algunes de les modificacions avançades no són gaire esperançadores. De moment tenim un Egipte dividit, bipolar, en què la revolta és la gran perdedora, per molt que Mursi pretengui capitalitzar-la.
