1 . CALENDARI. El president Artur Mas ha reiterat davant dels seus, de manera solemne i en vigília de la Diada de la Via Catalana, que l'actual legislatura arribarà a terme. És a dir, que no hi haurà eleccions fins al 2016. Per què s'arrisca el president amb un compromís que depèn de si manté el suport parlamentari suficient i, per tant, de la voluntat d'Esquerra Republicana? Probablement és una manera de posar fre a les impaciències. Mas ens està dient que no hi haurà canvi en l'estatut polític de Catalunya durant aquesta legislatura, perquè, òbviament, si n'hi hagués, la legislatura s'acabaria automàticament. Curiosament, el mateix dia, el biòleg Joandomènec Ros, president de l'Institut d'Estudis Catalans, va dir: "Tinc la sensació que estem fent les coses massa de pressa i sense base suficient". Dos avisos per a aquells que pensen que el 2014 serà el moment de la gran ruptura.
L'any passat el president Mas es va posar al davant del dia després de la manifestació, i en va sortir escaldat. Ara insinua que la cosa vol el seu temps. I que un procés d'aquest tipus no es fa amb presses. No em costaria estar-hi d'acord si les cauteles del president anessin acompanyades del que fa temps que trobo a faltar: un projecte polític i un pla per dur-lo a terme. Perquè de moment el que es veu és molta improvisació i molta conducció dia a dia. Deia Maquiavel que l'art de la política és el sentit de l'oportunitat. Per captar l'oportunitat s'ha d'estar a punt. I l'ocasió tant es pot perdre per anar massa lent com per anar massa ràpid. Però per no deixar-la escapar, cal saber on es vol anar.
2 . SÍRIA. És difícil entendre aquesta estranya quantificació de la vida humana que fa que cent deu mil morts per metralla i bombes convencionals no facin moure una parpella als governants occidentals i, en canvi, mil quatre-centes víctimes del gas Sarin facin moralment inevitable, a parer d'Obama, un càstig militar. Obama, Cameron i Hollande van passar a l'ofensiva verbal molt de pressa i han hagut de recular. Sorprèn que no fossin conscients que estem lluny de la retòrica marcial d'episodis anteriors, que el mateix Obama havia contribuït a refredar. Síria pot ser la icona del pas d'un món unipolar a un món multipolar. La guerra d'Iraq està viva encara. La combinació d'aquell fracàs amb el poder creixent de la Xina i Rússia ha desarmat la doctrina de la ingerència militar per raons humanitàries que va proliferar després de la caiguda del Mur de Berlín. De cop, Obama, Cameron i Hollande s'han quedat fora de joc. Han volgut marcar un ritme que no corresponia a l'esperit del moment. I ara tot són esforços per recuperar l'autoritat perduda. Tanmateix, és curiosa la contradicció francesa: de Mitterrand a Hollande l'esquerra socialista ha estat sempre atlantista. La dreta gaullista, en canvi, sempre fou sentimentalment antiianqui. Fins que va arribar Sarkozy i va intentar arrencar-li les arrels. Amb èxit relatiu.
3 . PARTIT EMPRESA. Divendres passat la vicepresidenta Sáez de Santamaría, en la seva croada per fer del cas Bárcenas un problema del PP i no del govern, es va referir al seu partit com una empresa. Seria bo saber la composició del capital de l'empresa PP. Així potser entendríem millor el cas Bárcenas o el cas Gürtel. I, fins i tot, qui sap si algú s'animaria a llançar una opa. Si no et puc guanyar, et compro. Posats a transferir massivament els serveis públics al capital privat, que sembla ser l'estratègia escollida per sortir de la crisi, per què no posem en venda els partits polítics? Probablement perquè als inversors no els sortiria a compte. Ja fa temps que qui paga mana.
