Com un riu amb nova sang...

Avui, dilluns, a les 6 del vespre, Barcelona ret homenatge a l’Albert Manent. És possible que molts dels que llegiu aquest diari no tingueu ni idea de qui va ser en Manent. Estigueu ben segurs que sense ell és més que possible que avui no l’estiguéssiu llegint.

L’homenatge a l’Albert Manent vol ser un homenatge a una manera d’entendre l’acció política i social. Una manera d’entendre el catalanisme i, per extensió, de pensar i de construir la societat catalana. També és un homenatge a la militància en el cristianisme conciliar, el més obert, el més tolerant, el que un dia o altre serà reconegut com el generador del tremp de fons a través del qual la societat catalana va aconseguir refer-se del fang, de la por i de la vergonya de la postguerra.

En l’Albert Manent hi trobem portes d’entrada i de sortida a tots els moviments socials, polítics i culturals del país, de mitjans dels quaranta ençà. No és que en Manent fos un relativista, no. Tot el contrari. El que passa és que estimava el país tal com era, tal com l’havia trobat, i no es lamentava pel que tenia davant, sinó que hi treballava per acostar-ho al seu ideal de generositat, de grandesa espiritual, de somni social i d’arrelament cultural. Ho va fer tota la vida amb els talents que li havien estat conferits: una intel·ligència aguda, una capacitat única per saltar del més popular al més erudit, del més particular al més global. Un home per a qui els honors eren una gran nosa, i en canvi va saber convertir la conspiració en una eina transformadora i útil. Quina lliçó per vacunar-nos contra els populismes postmoderns que amaren les graelles televisives, assedegats de protagonisme fatu disfressat de falsa modèstia i oenageisme d’aparador!

He tingut la temptació de fer una glossa biogràfica d’en Manent. M’hi he posat i no me n’he sortit. Si ho fes, n’hauria de fer una glossa, un retrat a l’estil del que ell tant va cultivar en llibres que hauríeu de córrer a buscar, com El solc de les hores, El molí de l’ombra o Semblances contra l’oblit. Per no parlar de les monografies sobre els núvols, sobre la Guerra Civil o en Carner. Hi ha molt de Manent per explorar i per conèixer a partir dels seus textos, i espero que algun dia gosem publicar de manera endreçada i crítica la seva correspondència. Tot això és molt important. Ara, el que de debò em sembla clau, el que no té preu i és molt difícil de copsar en els textos congelats en els fulls dels llibres, o en les hemeroteques, és la seva pervivència en els molts deixebles que va fer.

L’Albert Manent és viu en els que, aprenents d’ell, van teixint relacions humanes directes, basades en la complicitat i la confiança, donant força al que uneix i no al que separa. Només així es pot entendre la capacitat d’en Manent per teixir confiances amb membres del PSUC i d’Unió Democràtica, amb representants del nacionalisme més radical i amb els dirigents de les Casas Regionales. Per fer-se respectar pels popes de la cultura catalana de la Transició, generalment tan poc amics de les polítiques culturals dels governs de Convergència, i al mateix temps ser un dels pals de paller del conseller Cahner.

Tot plegat, però, sorgeix d’una força íntima, del riu de nova sang secreta que era el seu esperit, i que ens ha descobert un dels seus millors i més joves deixebles, en Jordi Amat. Aquest vers manentià explica com pocs tres conceptes que per a mi són bàsics en ell, i en tota persona que vulgui dedicar la vida al servei del país: consciència, conviccions i compromís.

La consciència pot tenir un predecessor en la fe, procedent en el cas de l’Albert dels seus pares. La consciència es construeix tanmateix llegint, meditant, estudiant. Orant. Sense consciència, no hi ha conviccions, que vol dir sense reflexió aprofundida i seguida, exercitada, és molt difícil aguantar les ventades del temps. Ell i els de la seva generació van aguantar gràcies a les conviccions. Per això és bo tenir-los com a exemple ara que ens proposem els objectius més alts en plena maltempsada.

El compromís n’ha de ser el producte final, i ha de tenir traducció pública. El compromís té a veure amb el projecte personal i col·lectiu, té a veure amb el que compartim i amb les eines que ens proposem fer servir. Sense compromís no hi ha res de res. Només tertúlia banal, perdre el temps.

Vam fer un munt de dinars a la Fonda Espanya, vam passejar Rambla amunt i avall. Vam fer tantes hores de telèfon que a casa, quan el telèfon sonava més enllà de les onze, tothom sabia que era el senyor Manent. Mai no vaig tenir la sensació que perdíem el temps. Ell ens feia sentir dins nostre el riu de nova sang secreta, la que ara vaig veient que ens toca descobrir en els que ens han de succeir...