Proliferen les declaracions que posen en qüestió la viabilitat de Catalunya com a estat independent i, més concretament, la seva capacitat per garantir els actuals nivells de benestar. En general, es basen en el supòsit que Catalunya sortiria automàticament de l'euro i de la Unió Europea. Es tracta d'un supòsit equivocat. Pel que fa a la sortida de l'euro, qualsevol estat pot adoptar la moneda que vulgui -per exemple, l'euro o el dòlar- sense necessitat de formar part de qui l'emet: constitueix una decisió sobirana acceptar tal moneda com a instrument per saldar deutes. Pel que fa a la pertinença a la Unió Europea, he argumentat des d'aquesta mateixa plana que en el supòsit que Catalunya no formés part de iure de la Unió Europea -perquè encara se n'estés negociant l'adhesió o perquè un estat membre la vetés-, les multinacionals europees i espanyoles forçarien el manteniment de la lliure circulació de mercaderies, persones i capitals entre Catalunya i la Unió, cosa que implicaria que Catalunya en continuaria formant part de facto des del primer moment. En conseqüència, no tenen cap mena de sentit les argumentacions publicades segons les quals les rendes catalana i espanyola s'enfonsarien perquè ho faria el comerç entre Catalunya i Espanya.
Pel que fa a la viabilitat de la hisenda pública catalana, acaba de fer-se públic un estudi signat per Núria Bosch i Marta Espasa, de la Universitat de Barcelona, que demostra que, mantenint la mateixa pressió fiscal, els ingressos addicionals que rebria el nou estat compensarien amb escreix les despeses addicionals a què es veuria obligat a fer front. Es tracta d'un estudi necessari però el resultat del qual difícilment hauria de sorprendre ningú atesa la magnitud del dèficit fiscal actual, que desapareixeria amb la independència.
Tanmateix, un hipotètic estat català naixeria amb dues càrregues a l'esquena que no podem menystenir: el deute públic i l'obligació de pagar pensions a la població jubilada.
Catalunya naixeria com un estat endeutat: al deute actual de la Generalitat (40.000 milions) i dels seus ajuntaments (uns 6.200), caldria sumar-hi una part del deute de l'administració central de l'estat espanyol, que pujaria a 110.466 milions si fos proporcional al pes del PIB català en el conjunt espanyol. En total, uns 160.000 milions, que representen el 79% del PIB català. A aquesta quantitat cal sumar-hi l'impacte que a curt termini tindran les dues operacions financeres previstes: l'endeutament de la Generalitat amb l'Estat per un import de 5.000 milions i la part proporcional de l'endeutament de l'Estat amb l'entitat que finalment acabi finançant el rescat de la banca espanyola nacionalitzada (per un import aproximat de 60.000 milions), uns 11.200 milions més. Així doncs, si la independència es fes efectiva avui, el nou estat naixeria amb un deute equivalent al 82,6% del seu PIB (en la mesura que la independència es demorés la proporció augmentaria, perquè el deute públic espanyol està creixent a un ritme alarmant).
Un deute equivalent al 82,6% del PIB és poc superior al de l'Espanya unitària (78,1% postrescat bancari) i molt similar al que tenen Alemanya (81,5%) i França (86,3%), i seria assumible si (un gran si !) l'economia catalana funcionés correctament: el 81,5% alemany no impedeix que el mercat consideri les finances d'aquell país prou sòlides per no exigir pràcticament interessos a les noves emissions. L'avantatge de Catalunya respecte d'Espanya seria que -eliminat el dèficit fiscal- el deute deixaria de créixer.
Però és en les pensions on es dirimirà el futur del projecte independentista. El nombre de catalans que cobren pensió o que confien començar a cobrar-la aviat constitueix una massa social impressionant. Aquesta gent és inevitablement conservadora i es decantarà per qui li ofereixi més garanties. Com que el sistema de pensions espanyol funciona sobre el principi del repartiment (els treballadors en actiu paguen les pensions dels jubilats), l'estat més solvent és d'entrada el que presenti una relació entre treballadors i jubilats més favorable. Aquesta proporció, al seu torn, depèn fonamentalment del grau d'envelliment de la població i de la proporció de població en edat laboral que efectivament treballa. Pel que fa a la primera (mesurada en termes de proporció de la població de 60 anys o més), Catalunya (22,1%) partiria en igualtat de condicions amb l'Espanya unitària (22,4%) i França (23,1%) i en més bones condicions que Alemanya (26,3%). Pel que fa a la segona (mesurada en termes de proporció de població entre 20 i anys 64 que està ocupada), la xifra de l'Espanya unitària (55,5%) és pitjor que la catalana (59,7%), però totes dues són pitjors que les de França (64,6%) i Alemanya (71,1%).
Per concloure: una Catalunya independent seria més viable econòmicament que l'Espanya unitària, la situació econòmica de la qual, amb un 24,6% d'atur, fa difícil pensar que pugui fer front al seu deute i impossible que pugui mantenir el sistema de pensions -fa pocs dies De Guindos ja ho va insinuar-, cosa que segurament constituirà la prova més gran a què s'ha de veure sotmesa la seva estabilitat política. Ara bé, Catalunya només seria una mica més viable, perquè el sistema productiu català -un sistema que fa anys que es desindustrialitza- presenta també febleses considerables que es tradueixen en una taxa d'atur del 22%. Així doncs, no tot serien flors i violes: la independència exigiria austeritat a curt (per poder tornar els deutes) i reindustrialització (perquè els catalans tornessin a treballar en feines de qualitat).
