Als anys 70, quan començava a treballar en el que després s'anomenaria microcrèdit, un dels meus objectius era fer desaparèixer els usurers que s'aprofiten dels pobres. El 1983 vaig crear Grameen Bank, que concedia petits crèdits amb els quals la gent, sobretot les dones pobres, podien fer alguna cosa per sortir de la pobresa. Aleshores no em pensava que arribaria el dia en què el microcrèdit nodriria els seus mateixos usurers.
Però aquest dia ja ha arribat. Com a conseqüència, molts prestataris de l'Índia ja no retornen els microcrèdits, cosa que podria comportar que molts prestadors fossin foragitats del negoci. Els problemes amb els microcrèdits van començar pels volts del 2005, quan molts prestadors van començar a buscar maneres de guanyar beneficis amb els préstecs, passant de l'estatus d'organitzacions sense ànim de lucre al de societats comercials. L'any 2007, Compartamos, un banc mexicà, es va convertir en el primer banc de microcrèdit de l'Amèrica Llatina que posava les seves accions a la venda pública. L'agost passat, SKS Microfiance, el banc més gran dels que estan especialitzats en microcrèdits de l'Índia, va assolir la xifra de 358 milions de dòlars en la seva sortida a la borsa.
Per garantir que els petits crèdits fossin lucratius per als accionistes, aquests bancs van haver d'apujar els tipus d'interès i de posar en marxa agressives campanyes de màrqueting i de cobrament dels préstecs. Aquella mena de comprensió que mostraven els prestadors envers els prestataris quan no tenien ànim de lucre va desaparèixer. Les persones a qui els microcrèdits havien d'ajudar, en sortien perjudicades. A l'Índia, els prestataris van començar a creure que els prestadors se n'estaven aprofitant i van deixar de tornar els crèdits. La mercantilització ha estat fatal per a les microfinances i indica una deriva preocupant en les motivacions d'aquests préstecs als pobres. S'hauria d'eradicar la pobresa, i no pas veure-la com una oportunitat per fer diners.
Tractar el microcrèdit com si fos un negoci corrent de maximització de beneficis planteja seriosos problemes de praxi. En comptes de crear fons a l'engròs dedicats al préstec de diners a les institucions microfinanceres, com ha fet Bangladesh, aquestes organitzacions comercials inverteixen sumes elevades en els volàtils mercats financers internacionals, de manera que transmeten als pobres el risc financer. Això significa que les institucions comercials de microcrèdit estan subjectes a una demanda permanent de més i més beneficis que només pot comportar uns tipus d'interès més alts per als pobres.
Alguns defensors de la mercantilització diuen que és l'única manera d'atreure els diners necessaris per ampliar la disponibilitat del microcrèdit i per alliberar el sistema de la seva dependència de les fundacions i d'altres donants benèfics. Malgrat tot, la inversió en microcrèdits es pot dur a terme (i fins i tot se'n poden treure beneficis) sense haver de recórrer ni a la beneficència ni als mercats financers mundials.
El Grameen Bank, del qual sóc director executiu, té 2.500 sucursals a Bangladesh. Presta més de 100 milions de dòlars cada mes en quantitats que van des dels préstecs de 10 dòlars per a captaires fins als préstecs de 1.000 dòlars per a microempreses. La majoria de les sucursals són autosuficients i depenen només de dipòsits de bengalins corrents. Quan els prestataris fan un contracte amb el banc, hi obren un compte d'estalvi. Tots els prestataris tenen comptes d'estalvis al banc, molts amb un balanç superior a l'import del seu préstec. A més, cada any els beneficis són retornats als prestataris (el 97% dels quals són dones pobres) com a dividends.
Altres institucions de microcrèdit n'haurien d'adoptar el model. La comunitat ha de reafirmar la definició original de microcrèdit, deixar de banda la mercantilització i tornar a servir els pobres. Una regulació governamental més estricta hi ajudaria. El tipus d'interès màxim no hauria de ser superior al cost del fons (és a dir, el cost que li suposa al banc aconseguir els diners per al préstec), més el 15% del fons. Aquest 15% serveix per cobrir el cost de les operacions i per contribuir als beneficis. Pel que fa al Grameen Bank, el cost dels fons és del 10%. Per tant, el tipus d'interès màxim podria ser del 25%. Malgrat això, nosaltres carreguem el 20% als prestataris. El diferencial entre el cost del fons i la taxa de préstec hauria de ser d'un 10%. Per reforçar aquest valor, tots els països on s'han creat microcrèdits necessiten una autoritat reguladora dels microcrèdits. Bangladesh és el país del món amb més prestataris de microcrèdits per milla quadrada i, des de fa molts anys, té una autoritat dedicada a assegurar la transparència dels préstecs i a evitar els tipus d'interès i les pràctiques de cobrament excessius. En el futur, es podria encarregar del reconeixement dels bancs de microfinances.
Sempre hi ha gent amb ganes d'aprofitar-se dels més vulnerables. Tanmateix, els programes de crèdit que pretenen obtenir beneficis a costa dels pobres no haurien de rebre la consideració de microcrèdit; i als inversors que s'encarreguen aquests programes no se'ls hauria de permetre beneficiar-se de la confiança i el respecte que els bancs de microcrèdit s'han guanyat lícitament.
Els governs tenen la responsabilitat d'evitar aquests abusos. El 1997, l'aleshores primera dama dels Estats Units, Hillary Clinton, i el primer ministre de Bangladesh, Sheikh Hasina, es van trobar amb altres líders mundials per comprometre's a proporcionar microcrèdits i altres serveis financers a 100 milions de persones pobres per al 2005. Llavors semblava una feina absolutament impossible, però al 2006 ho havíem aconseguit. Els líders mundials s'haurien de tornar a reunir per oferir un lideratge poderós i clarivident que ajudi a fer tornar a mare els microcrèdits.
