Per Vladímir Putin, la dissolució de la Unió Soviètica va ser “la catàstrofe geopolítica més important” del segle XX. Tots tenim alguna motivació que ens fa tirar endavant. L’obsessió de Putin sempre ha estat restituir l’orgull de Rússia restaurant l’antic Imperi Rus.
L’ofensiva russa per aconseguir el control de la península de Crimea suposa una clara violació del dret internacional que a Putin tant li agrada invocar, i a més ha convertit Ucraïna en un polvorí dins d’Europa. Els fantasmes de Sarajevo i la regió dels Sudets tornen a planar sobre el Vell Continent. Putin al·lega que tan sols està defensant els parlants de llengua russa dels usurpadors de Kíev. Als ulls de Moscou, el govern proeuropeu ucraïnès actua com un agent secret sota les ordres d’Occident, que utilitza el discurs en defensa de les llibertats per camuflar els seus interessos.
Tot plegat són romanços, un cas “orquestrat” per Rússia, en paraules del secretari d’Estat nord-americà, John Kerry.
Convé recordar que el detonant d’aquesta crisi no va ser la presumpta entrada d’Ucraïna a la Unió Europea o a l’OTAN. Ni tan sols hi ha hagut cap amenaça per a les tropes russes establertes a Crimea. El motiu del conflicte, per més absurd que sembli, va ser l’acord comercial que Kíev i la UE planejaven establir en un futur.
Amb el mateix vigor i vehemència imperial amb què havia coaccionat altres països, Putin va voler forçar Ucraïna a rebutjar l’oferta europea. Només que, en aquest cas, el gatet que anava alimentant ha acabat convertit en un tigre. Aquesta vegada la seva extorsió continuada ha provocat que la població ucraïnesa es revoltés.
El missatge de Putin a Obama i a la resta d’Occident és ben clar: ni un pas més. Després que l’OTAN estengués la seva influència als estats bàltics (i que crucial que ens sembla ara la protecció de l’OTAN per a Lituània, Estònia i Letònia); després de l’entrada a la Unió Europea de Polònia i Romania (alliberades, com els estats bàltics, de l’Imperi Soviètic); després que Sèrbia (aliada ortodoxa de Rússia) s’inclinés davant l’Aliança Atlàntica; després que Occident manipulés la missió de les Nacions Unides a Líbia per fer-hi complir els seus propòsits... Després de tot això, i tal com va deixar clar amb el conflicte sirià, el president rus està dient: “S’ha acabat el joc”.
Però el problema és que això no és cap joc. L’obsessió de Putin per restaurar l’ordre polític del segle XX endarrerint el rellotge fins just abans de la “catàstrofe”, li impedeix veure el fortíssim sentiment nacional que han desenvolupat els estats allibertats del terrible jou soviètic. La seva manera d’afrontar el desafiament que li planteja Ucraïna és víctima d’una amnèsia gairebé grotesca.
Va ser a Ucraïna, a l’inici de la dècada del 1930, on Stalin va voler posar en pràctica el seu primer experiment d’“utopia” agrícola: va col·lectivitzar les terres, va declarar la guerra als kulaks -els grangers rics i benestants- i finalment va acabar amb els mitjans de subsistència de tota la pagesia ucraïnesa. El resultat, l’any 1933, va ser la fam més absoluta: milions de persones van morir. Uns anys més tard, els nazis també van cometre atrocitats a Ucraïna, i van mostrar la mateix actitud de menyspreu envers la seva voluntat d’independitzar-se. I més milions d’ucraïnesos van morir.
Encara que resulti impensable avui dia, fem l’exercici d’imaginar-nos Alemanya avançant cap a Polònia amb l’excusa de protegir els ciutadans d’origen alemany que hi viuen: així entenem fins a quin punt resulta ofensiu, per a molts ucraïnesos, l’actuació de Putin en aquesta crisi. I entendrem, també, la por que el cap del Kremlin infon a altres països amb minories de població russa i records funestos del règim de Moscou, com Lituània.
Obama ha assegurat que Putin pagarà pels seus actes. Kerry ha declarat que “el preu serà molt alt”. Així i tot, els errors comesos per l’administració nord-americana durant la gestió del conflicte sirià no han fet més que reafirmar la figura de Putin i garantir-li un cert aire d’impunitat. Ara mateix les opcions són limitades. Aquesta és l’Era de la Reticència, un temps en què el poder dels Estats Units resulta dominant però no determinant. Els nord-americans s’han tancat en ells mateixos.
El president Obama ha de liderar. Des de l’any 1945 la seguretat i la prosperitat dels Estats Units estan directament relacionades amb l’establiment i l’expansió de les llibertats a Europa. Resulta totalment indispensable per als interessos nord-americans que aquest procés no es reverteixi (ni tan sols a Ialta -una ciutat de Crimea- i al penya-segat ple de cadàvers de Babi Yar).
Si Ucraïna torna a estar sotmesa a les ordres de Moscou, o bé si acaba segregada per culpa d’una eventual annexió de la regió de Crimea a l’estat rus (fet que suposaria una violació flagrant dels compromisos adoptats per Rússia l’any 1994), Obama esdevindria el president que governava en el moment que els vincles transatlàntics van començar a fer aigües.
Que la nova estratègia política de l’administració Obama centri l’atenció en el continent asiàtic no pot anar en detriment d’Ucraïna. D’ara endavant, Obama hauria d’utilitzar qualsevol forma de pressió diplomàtica, comercial o econòmica al seu abast per aïllar Putin (fins i tot la Xina podria col·laborar-hi, donada la seva predisposició a no intervenir), a més d’establir els vincles polítics necessaris per donar suport al govern de Kíev. Igualment, l’OTAN hauria de posar en relleu i fer més notòria que mai la seva predisposició a defensar els seus membres.
El president Obama podria dir: “Hem de recórrer al Consell de Seguretat de l’ONU i creure que, en un món tan complex i convuls com l’actual, mantenir la llei i l’ordre és una de les poques maneres que tenim d’evitar que les relacions internacionals s’aboquin al caos. La llei segueix sent la llei, i l’hem de complir ens agradi o no. D’acord amb la legislació internacional vigent, l’ús de la força només està permès com a mesura d’autoprotecció o bé per decisió del Consell de Seguretat. Qualsevol altre motiu resulta inacceptable segons el que s’estableix la Carta de les Nacions Unides i constitueix un acte d’agressió”.
Aquestes paraules, evidentment, són de Putin. Les va fer servir per parlar de Síria (això sí, una veritable catàstrofe).
