Diu Mariano Rajoy que amb Catalunya no s'hi pot dialogar perquè ha pres massa decisions unilaterals, i es queda tan panxo. Estarem d'acord que aquest home porta fatal el jet lag transatlàntic després d'anar a fer somriures de sòmines al Despatx Oval. Tothom dret, que ens parla de decisions unilaterals el cap d'un govern que ha aprovat a cop de majoria absoluta algunes de les lleis més impopulars de la història recent de la democràcia espanyola. Això sí, que dos terços del Parlament de Catalunya sol·licitin a Madrid la competència per celebrar un referèndum és d'una unilateralitat fastigosa, digna del més absolut menyspreu per part del govern espanyol. Potser que s'hi vagi acostumant perquè si alguna cosa hem après en tot aquest procés cap a la independència -o cap on sigui- és que la distància més curta entre dos punts és una línia recta i unilateral.
L'expressió popular Val més demanar perdó que demanar permís cobra més sentit a mesura que se superen les ensopegades del passat. Ser unilateral, tirar pel dret sense encomanar-se a Déu ni al diable és egoista i temerari, cert. Però ara per ara esdevé l'única manera efectiva -i valenta- de fer evident que s'ha pres una decisió ferma. Més encara quan l'experiència i les patacades demostren que resulta inútil l'alternativa de sotmetre's a la impossible aprovació i conformitat d'instàncies i burocràcies que fa segles que s'hi han posat de cul. Per més que l'hem cuidat, se'ns ha pansit el lliri que dúiem a la mà.
Que no ens faci vergonya reconèixer-ho, no calen eufemismes. Enfront l'eterna negativa caparruda i l'absència de voluntat de diàleg, cal ser unilateral per no perdre el nord. Alguns provaran de parar-nos els peus, altres reconeixeran la legitimitat d'una embranzida que ve de lluny. L'evolució natural i l'instint de supervivència han portat Catalunya a emprendre una direcció. Ningú podrà negar el mèrit als qui, amb consens, suport popular i multilateralitat, han arribat a ser unilaterals.
