Opinió 28/01/2011

Un sistema cultural més autònom

i
Xavier Marcé
3 min

Extret de la meva carta als Reis de la Cultura. Diari ARA, 10 de desembre del 2010: " Voldria que el sistema cultural català ampliés la seva autonomia".

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Si parlem d'autonomia no és difícil acabar recordant que l'Estatut atorga a la Generalitat plens poders sobre les polítiques culturals, i tal vegada això és així per un principi de subsidiarietat i per la consistència de la cultura catalana. Però quan parlem d'autonomia del sistema cultural català cal ser més precisos. Ens referim a la singularitat lingüística catalana? Fem referència a la seva capacitat de produir continguts? Parlem dels engranatges associatius dels agents culturals catalans? De la imatge de marca? O parlem, a més a més, de la sostenibilitat de la indústria cultural catalana? De la capacitat per consolidar mercats? O de les particularitats d'un sector progressivament globalitzat i deslocalitzat que es protegeix a l'empara de les ajudes públiques?

Un sistema existeix si disposa de totes les peces de la cadena de valor amb la densitat necessària per assegurar un manteniment sostenible. Calen creadors, productors, distribuïdors i públics, i cal que existeixi un model de relacions entre el Govern i les empreses que no sigui de dependència efectiva. El Govern pot actuar de manera compensatòria, fins i tot pot realitzar tasques substitutòries, però un model sols és sostenible si les parts que el configuren interactuen amb autonomia.

Quan parlem del sistema cultural català i reivindiquem que tingui més autonomia tendim a parlar d'independència respecte de les polítiques centrals i en realitat aquest no és el problema. El problema és incrementar la nostra fortalesa comercial, valgui l'expressió referida per igual a la venda de productes de gran excel·lència artística o d'un prêt-à-porter destinat a l'entreteniment popular.

Aventuro que no podem afrontar aquest repte sense proposar-nos un objectiu, sovint maleït però indiscutible: esdevenir la gran fàbrica de cultura d'Espanya.

Per atreure el talent de fora, gestionar-ne els drets, produir les seves idees i vendre-les al món, de tal manera que sumin i multipliquin els actius culturals propis, calen instruments molt potents de què no disposem, tret d'una indústria editorial amb llarga tradició però molt amenaçada pels moviments de control i concentració digital que s'estan produint al voltant dels grans operadors de telecomunicacions. Amb una sola televisió i amb la polarització dels grups empresarials de comunicació catalans, sovint més interessats a defensar les seves inversions a Madrid que no pas a Catalunya, el panorama és certament poc engrescador.

Liderar la producció cultural espanyola suposa perdre la por a fer lobi a Madrid, implica atreure a Catalunya les grans multinacionals per esdevenir un punt estratègic de distribució a Llatinoamèrica i Europa, i vol dir igualment variar l'eix d'actuació de les televisions privades i les operadores de telefonia dedicades a desenvolupar la centralitat cultural i financera de Madrid. També és l'única possibilitat real per fer créixer la indústria cultural amb llengua catalana.

El sistema cultural català només serà viable si se'l dota d'instruments financers, si li reconeixem el seu immens potencial econòmic i si l'ubiquem en la centralitat d'un mainstream cultural. Ara per ara ens hem de limitar a parlar de la consistència d'uns continguts, de la coherència i l'autoreconeixement d'una llengua pròpia, i d'una nòmina d'artistes, sovint molt mimats i no poques vegades sobrevalorats. Tot plegat és un repte difícil. S'ha perdut molt de temps confonent progrés cultural amb identitat nacional, la qual cosa no deixa de ser un argument necessari però en absolut suficient.

Però no és un repte impossible. Els canvis que afecten el sector cultural demanen certa perícia jurídica i financera i no els està fent ningú. Adaptar-nos a les exigències de la nova economia legislant a favor dels intangibles ens tornaria a una centralitat cultural que mai hauríem hagut de perdre.

stats