Quan el sistema no dóna més de si

La descomposició del sistema espanyol no beneficia gaire el procés català, perquè només un govern sòlid podria eventualment prendre una decisió que sempre seria interpretada com una concessió a la pressió "separatista". El millor consell és, doncs, continuar com fins ara: intel·ligència i determinació. La substitució de Mariano Rajoy al capdavant del govern no és la hipòtesi més factible, però que continuï no vol dir que ens escolti; al contrari, una de les envestides que suporta ve dels sectors situats a la seva dreta, que li retreuen que no solucioni la crisi -els impostos!- i que no aturi els catalans. Per tant, el tema català esdevé més intractable cada dia que passa. Espanya és presonera de la seva tàctica anticatalana: tant predicar que la diferència és un privilegi i no un dret, que arriba un moment que t'has menjat el marge de maniobra.

A aquest malestar provocat per l'evidència del "separatisme" -una paraula que no s'utilitzava des de feia cent anys-, s'hi suma el descrèdit internacional, amb editorials sagnants que demanen explicacions, i la pressió al carrer, que de moment és minsa però que pot acabar fent de la Puerta del Sol una petita Tahrir. No és probable, però ruixar amb la benzina de la corrupció el foc del descontentament és mala fórmula. El problema principal del govern és com sortir del carreró on s'ha ficat un cop ha arribat a la paret del fons. La tàctica convencional és que només se'n pot escapar cap endavant, atacant; però ¿com atacar si les evidències t'aculen contra la paret ineluctable de la pèrdua d'autoritat moral? És cert que el cas Bárcenas pot acabar diluït per argúcies judicials, ho veurem en els pròxims mesos, però el que ja és insalvable és el sistema.

La Transició s'enfrontava a dos monstres: la perpetuació del franquisme i la reclamada ruptura democràtica, en una dècada en què la politització situava les classes mitjanes en la pura radicalitat. La feina de l'esquerra convencional va ser enviar aquesta gent a casa i convèncer-la que votant cada quatre anys ja en tenia prou. Això va fer el PSOE a Espanya; a Catalunya la feina la va fer una joint venture de PSUC, PSC i CDC, aquests dos últims poca cosa al carrer però amb pes a les enquestes. Es van dissenyar uns partits capaços d'instal·lar-se allà on no tenien presència, en la societat organitzada i conscient. Omnipresents, poc controlats, verticals i jeràrquics -que no se'ls escapessin de les mans els programes-, amb poder per sobre de la Justícia, amb zero participació popular i amb unes estructures desbordants que van crear com si res una casta de parasitisme per col·locar a les administracions o al propi partit. No es va aclarir com es finançarien aquests monstres: només se'ls va donar la instrucció de controlar el pati.

Per què? Perquè no s'alterés l'ordre públic ni la lògica de les elits, fossin burgeses o oligàrquiques. Com deia l'enyorat Josep Maria Ainaud de Lasarte, tret del període del desordre de la FAI, "aquí sempre han manat els amics de casa". Els amics de casa han manat durant centenars d'anys en una Espanya que, per sostenir-se, va acabar per crear la connivència del poder econòmic i el poder polític, com vasos comunicants de diners i de favors. Perquè tot quedés com estava. Després van servir el cafè per apaivagar la qüestió nacional i a manar que són quatre dies. Ara mateix corre per Madrid la teoria que Espanya s'ha de refundar, que aquest nyap de la Transició no dóna més de si, i no sabem si la maniobra és perquè manin els amics de casa o per reemplaçar les elits per la tecnocràcia. La refundació seria la catarsi de la pèrdua de Catalunya. Dit d'una altra manera, els catalans aprofitaríem el caos per marxar i aquesta marxa beneficiaria Espanya perquè l'obligaria a refer-se.

En això estem. S'entén així que l'oferta pseudofederal del PSC sigui estrictament obsoleta, perquè ni escolta el clam pel dret a decidir -i esdevé doncs una imposició més- ni té en compte la regeneració democràtica indispensable que comporta fer cau i net als partits que vénen de la Transició. Catalunya té a favor la convicció del moviment popular, hereu del que la Transició va desmuntar i que aleshores va trencar les costures del règim. Tarradellas va tornar com a president abans de la Constitució, gràcies a la conjunció de moviment popular i intel·ligència política (de les dues bandes). Ara no podem mirar cap a Espanya esperant-ne comprensió, de manera que la intel·ligència política, a més de nosaltres, l'ha de posar Europa. És cap aquí que hem de mirar, mentre preparem la Via Catalana.

El + vist

El + comentat