Dilluns TVE estrenava un programa de testimonis de títol molt original. Tenemos que hablar . És diari i el presenta Ana García Lozano, avesada a espais de gent anònima que explica les seves vicissituds. La funció del programa, diuen, és "conèixer la societat que ens envolta". A la presentadora l'acompanyen dos col·laboradors. Per una banda una coach , que sona més modern. L'altre és (agafeu-vos fort per l'ensurt) el doctor Ramon Sánchez Ocaña. El mateix. Idèntic. Com si no hagués passat el temps. La icona de la medicina televisada dels anys vuitanta torna a assessorar en qüestions òbvies del benestar. El primer programa era per posar-se a plorar. Perquè us feu una idea global de l'espai us diré que, en una pel·lícula de l'Almodóvar que retratés un geriàtric de l'Espanya profunda, el programa que estaria posat en una tele que no mira ningú seria aquest. García Lozano va presumir de comptar amb les xarxes socials per interactuar de manera revolucionària amb l'audiència i després va afegir: " ¡Tenemos hasta teléfono! ", apel·lant al fet que la gent s'estava oblidant d'aquest útil aparell troglodític. La primera testimoni que inaugurava la temporada amb prou feines va poder aparèixer de darrere del decorat perquè li costava caminar. Era una iaia que havia estudiat periodisme de gran. La segona era l'actriu Maria Galiana, l'àvia de Cuéntame . Tenien una famosa de la sèrie estrella de la cadena i la van fer sortir com si fos una vídua qualsevol. La van fer emocionar quan van ensenyar-li imatges del seu marit (ara difunt) aplaudint-la quan va guanyar un Goya fa anys. I finalment va aparèixer un capellà (amb el clergyman i el mocador de boy scout al coll). La vocació seminarista li va arribar després de molts anys de donar classes de religió a la canalla. I aquesta és la societat que ens envolta i que hem de conèixer. És evident que a TVE, a part de parlar, abans també haurien de pensar.
