Un ‘totum revolutum’ que fa més fum que llum

Narcís Garolera acaba de publicar a la revista Els Marges (núm. 103) l’article “La degradació de la llengua als mitjans de comunicació”, on renova el plany intermitent d’alguns sectors acadèmics sobre la castellanització del català. Escrit amb ganes de crear polèmica, l’article ha suscitat un seguit de rèpliques al digital Núvol i altres mitjans, i m’he vist una mica empès a dir-hi la meva.

La meva primera impressió és de totum revolutum. Sembla fruit d’un impuls no reposat ni tampoc refrenat per un editor competent. S’hi troba a faltar, sobretot, una reflexió de fons que ordeni i articuli el que, si no, acaba sent un simple llistat abocat pel broc gros. Barrejant gustos personals amb agudes observacions, Garolera fa perdre crèdit al conjunt i exhibeix una incoherència de criteris que sorprèn en algú tan preparat.

Hi ha, sobretot, una notable descompensació entre el tremendisme gairebé grandiloqüent del títol i dels paràgrafs inicials, i el caràcter força discutible del centenar d’exemples que després desgrana per avalar-los. Arrenca tenint clar que vol fer una càrrega frontal però després sembla que es deixi vèncer pel deler de donar sortida a un seguit d’irritacions estilístiques força perifèriques i, en tot cas, massa subjectives per pontificar-les dogmàticament.

Deixo per a l’Ara.cat l’anàlisi dels exemples que dóna -molt reveladora- i em centro aquí a polemitzar amb la seva visió general del problema.

Ningú pot negar que el català es castellanitza. Només cal parar l’orella en un pati d’escola o llegir els contes que escriuen els alumnes per Sant Jordi per fer-se’n una esgarrifosa idea. És una castellanització per acció i per reacció. Per acció calcant directament de la llengua veïna i per reacció caient en la ultracorrecció i preferint formes -arcaiques, dialectals o directament artificioses- que alhora que s’allunyen de la llengua assimiladora s’allunyen també del català més general i genuí: d’allò que la majoria sempre havíem dit.

De fet, el català es castellanitza com a mínim des del segle XVI, per evidents raons de progressiva subordinació política a Castella. Però és a partir dels 50, quan la immigració castellanoparlant fa que es dobli en 10 anys la població de Catalunya en un context totalment advers per a la seva integració cultural, que la castellanització passa a ser una greu amenaça per al manteniment de la identitat lingüística de la nostra llengua.

Buscar culpables dels estralls que això ha fet i fa en la genuïnitat del nostre estàndard és una missió delicada i perillosa, perquè, de fet, bàsicament tots en som víctimes i tots intentem com podem capejar el temporal. I és directament injust fer-ne els culpables uns mitjans que en plena crisi del paper veuen com cada dia minven més els controls de qualitat mentre augmenten els becaris o semibecaris que fan pans de lletra des del primer dia deixats de la mà de déu.

Sorprèn que Garolera obviï la gran importància de l’escola en tot això. Obviï l’enorme importància d’haver negligit gairebé del tot l’excel·lència lingüística dels docents, d’haver-los posat a fer classes en català sabent que molts només les podien fer en ca tanyol, compensant la seva inseguretat, això sí, amb formes ultracatalanes i ultracorreccions. ¿És l’escola la culpable? Me’n guardaré prou de dir-ho. N’és una víctima més i segur que reaccionarà quan tingui recursos per fer-ho. Però, mentrestant, els mitjans s’alimenten d’un sistema educatiu que catanyolitza, i diria que fan el que poden perquè no es noti.

Sigui com sigui, el que no té sentit, perquè, a més d’injust, és fals i fins i tot una mica paranoic, és agafar de cap de turc tots els mitjans i insinuar que estan conxorxats per imposar a la població un idiolecte.

Només cal tenir dos dits de front per entendre que la unanimitat que detecta, lluny de ser cap absurda conxorxa, és el reflex d’un marc sociolingüístic que ens fa convergir amb el castellà, un marc que pesa prou perquè els meritoris esforços d’alguns mitjans i professionals per contrarestar-lo no siguin ni tan sols apreciats pel maximalisme negatiu del catedràtic vigatà.

Si seguíssim la lògica de Garolera podríem fer un sucós article titulat “La degradació de la llengua dels professors universitaris”. Jo us asseguro que n’hi hauria prou prenent uns quants apunts en unes quantes classes, sense excloure les de literatura catalana, per fer un llistat més greu i escandalós que el del seu article.

Ara bé, jo no el faria mai, perquè sé molt bé que de professors -com de mitjans- n’hi ha de moltes menes i que n’hi ha, com Garolera, que fan les classes en un català modèlic.

Lluny del seu to catastrofista, m’atreviria a dir que el català dels mitjans -amb tots els seus defectes- és, en general, una falsificació bastant millorada del “català que ara es parla”. És el resultat d’un notable esforç per fer-lo més correcte, ric, adequat i genuí. Cada dia llegeixo desenes d’articles i no tinc la sensació que el català que fan servir limiti la seva força expressiva ni la complexitat i precisió de les seves idees. No crec, per exemple, que els articles de Paul Krugman que publica l’ARA (traduïts per l’excel·lent Lídia Fernández Torrell) tinguin menys gràcia, enginy i intenció que els que llegeix un nord-americà al New York Times.

De mitjans n’hi ha molts i cadascun té els seus reptes. I, de vegades, el repte determina la impossibilitat d’arribar a un resultat òptim.

En aquest sentit, resulta sorprenent i molt decebedor que Garolera, després d’haver posat el llistó tan alt i ser tan catastrofista, conclogui que potser n’hi hauria prou amb dues mesures “per redreçar la creixent degradació del català parlat i escrit”. L’una tan genèrica i inconcreta com “exigir un coneixement més aprofundit del català” -¿què se’n treu d’exigir si ningú té el nivell que ell voldria?- i l’altra tan simple com “la supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques del castellà”.

No s’entén gaire que Garolera, tan exigent, no sigui capaç d’adonar-se que escriure-ho tot (o gairebé tot) en castellà, passar-ho per una màquina que ho tradueix al català i després, en molt poc temps, fer que uns correctors corregeixin la màquina, és ja, de per si, un sistema pervers que no va ni pot anar en la direcció de descatanyo litzar-nos, per bons que siguin els correctors. Seria, per contra, un pas en la bona direcció que els grans diaris d’àmbit nacional estiguessin pensats i escrits en català.


Anem a pams

Resposta detallada a alguns exemples de l'article de Narcís Garolera "La degradació del català als mitjans de comunicació", publicat al número 102, primavera de 2014, de la revista Els Marges

Fent un breu comentari a alguns del centenar d'exemples que posa Narcís Garolera per il·lustrar l'article "La degradació de la llengua als mitjans de comunicació", em sembla que donaré una idea molt més exacta del que vull dir quan dic que es tracta d'un totum revolutum. Ho és, sobretot, per la poca coherència dels criteris en què basa la seva desqualificació i perquè hi barreja apreciacions estilístiques molt subjectives amb faltes clares i evidents.

De passada això també em permetrà donar una visió més exacta de com veiem la correcció les persones que treballem en un mitjà com a lingüistes.

"Els afectats romandran a les seves cases"

No puc coincidir més amb Garolera en la valoració d'aquesta frase i crec que hi coincideixen la major part de llibres d'estil dels mitjans. Si llegeix o sent frases així té raó d'enfadar-se. La frase, un cop corregida, queda així: "Els afectats es quedaran a casa seva". I faria un comentari molt semblant respecte a "En breu s'esdevindrà".

"Un desastre natural no serà mai "humanitari",  si més no mentre aquest adjectiu tingui només connotacions positives" 

L'exemple que denuncia Garolera és la "tragèdia humanitària" de la portada d'un diari. El diari que va publicar aquest titular és l'ARA, i no dubtaria a tornar-lo a publicar. Garolera es fa ressò d'una queixa que s'ha expressat reiteradament i que té un il·lustre antecessor en Lázaro Carreter, un dels primers a denunciar-ho a El dardo en la palabra (1997). És un debat que la progressiva implantació del terme per necessitats comunicatives –amb la consegüent admissió d'una nova accepció d' humanitari– va deixant obsolet, tot i que de tant en tant encara revifa.

A ningú una mica sensible lingüísticament li passa per alt l'aparent oxímoron que planteja aquest sintagma i per això el seu ús sol ser objecte de reaccions irades dels lectors i de polèmiques en molts diaris; i és havent fet aquest debat que molts mitjans de tot el món conclouen que, malgrat tot, és el mal menor.

En l'àmbit dels mitjans en castellà, és un clar indicatiu d'aquesta evolució que Fundéu, que en principi condemnava aquests usos sense pal·liatius, hagi acabat acceptant, no sense certes reticències, que són admissibles en els mitjans. Per conèixer més a fons el debat pot ser interessant el següent enllaç http://ec.europa.eu/translation/bulletins/puntoycoma/101/pyc1014_es.htm

Garolera, en aquest cas, obvia dues coses: 1) que les llengües evolucionen; 2) i, sobretot, que humà no vol dir el mateix que humanitari en aquest context. L'ÉsAdir, el llibre d'estil de TV3, ja fa uns quants anys que ho explica molt bé en la fitxa "Adjectius acabats en -ari" http://esadir.cat/gramatica/morfologia/adjari.

No és el mateix una crisi humana que una crisi humanitària com no és el mateix un problema sa que un problema sanitari. Un huracà provoca moltes tragèdies humanes, que són les que afecten cadascuna de les seves víctimes, però només provoca una tragèdia humanitària si deixa una comunitat o un gran nombre de persones en una situació d'emergència que requereix un important ajut exterior per ser superada.

L'evolució de la llengua en aquest àmbit, el del sector que implica els organismes i ONG d'ajuda al Tercer Món, ha fet que humanitari –començant per l'anglès– ja no vulgui dir només "que s'interessa pel bé de la humanitat" sinó també "que requereix una resposta humanitària" i és per això que TVC, i moltíssims altres mitjans, no dubten a fer servir els termes crisi humanitària, problema humanitari o tragèdia humanitària. És una solució que ja fa algun temps que també fan servir en els seus titulars alguns mitjans francesos (" Crise humanitaire", " Tragédie humanitaire"), anglesos (" Humanitarian disaster", " Humanitarian crisis", etc.), alemanys, italians, portuguesos, etc.

"On dèiem produir, crear, causar, motivar, ocasionar, originar o provocar, ara hi diem, només, generar"

Seria una observació més ponderada si hagués escrit, per exemple: "Abusem de generar en el sentit de produir, etc." De vegades Garolera perd la raó pel seu maximalisme. Si busqueu en el cercador d'un mitjà tots aquests verbs en trobareu un munt.

" Obviar ha perdut el règim preposicional – obviar a– i el seu sentit original ('posar obstacle, oposar-se a alguna cosa') i ha passat a significar evitar o esquivar"

Com a constatació no hi puc estar més d'acord; com a exemple de la progressiva degradació dels mitjans resulta força sorprenent. Perquè és cert que una frase com "Ho farem per obviar a aquest inconvenient" resulta insòlita, però gosaria dir que d'això no en tenen la culpa els mitjans, diria que és el resultat d'una evolució que ve de més lluny.

I tampoc veig condemnable que, en el registre informatiu, els mitjans facin servir obviar com a verb transitiu en el sentit, perfectament correcte i normatiu, d' eludir.

Em costa molt veure què hi ha de degradació en tot això.

"D'una persona que és un punt de referència en diem que és un referent (substantiu no sancionat pel diccionari normatiu)"

El diccionari normatiu admet referent com a substantiu en el sentit de "realitat extralingüística, concreta o abstracta, a la qual es refereix un signe", és a dir, un referent és l'element de la realitat que evoca un parlant amb una paraula.

A partir d'aquí estendre el sentit no és tan difícil. Quan fem servir la paraula solidari un referent extralingüístic podria ser Pere Casaldàliga, i podríem concloure que Pere Casaldàliga és un referent per als moviments solidaris catalans.

Aquest ús de referent, que no suposa fer cap violència a la llengua, ja està tan arrelat que trobaria molt més lògic que Garolera, en lloc de proscriure el seu ús en els mitjans, recomanés la seva acceptació en el diccionari normatiu.

Però el que trobo més curiós és aquest ús de no estar "sancionat pel diccionari normatiu" com a argument decisiu. El fa servir sovint i contrasta amb altres casos en què ell precisament abona formes que no són normatives. En tot cas, que un terme no sigui al diccionari normatiu mai pot ser l'argument definitiu i únic per condemnar el seu ús en els mitjans, i encara menys per afirmar que el seu ús degrada la llengua.

I no ho pot ser perquè, en tota llengua de cultura amb un mínim de vitalitat, algunes de les incorreccions més habituals que cometen avui els mitjans acaben entrant demà al diccionari i la gramàtica de l'acadèmia, que tenen la funció de servir de referent (sí, de referent) i contrapès a una evolució massa ràpida i disgregadora i han de ser, per tant, per definició, conservadors. Una llengua que no acabi incorporant a la seva norma part de l'ús avui considerat incorrecte és una llengua que deixa de posar-se al dia.

"Tothom recolza o es recolza –en una traducció mecànica del castellà apoyarse– i oblida que en català fem costat o donem suport a algú o a alguna iniciativa, però ens repengem en una paret o una porta"

Certament aquest és un barbarisme històric reiteradament denunciat des de l'època de Fabra. I és cert que encara hi ha algun llibre d'estil –diria que potser només el d' El Periódico– que accepta recolzar en el sentit de donar suport. Part de la culpa la té que el diccionari de referència normativa als anys 80 (el DLC de l'Enciclopèdia recomanat per l'IEC) incloïa dins l'entrada recolzar, seguint el vell Fabra, una última accepció que deia:

4. tr. impr. prestar suport a algú.

Un diccionari normatiu no pot mai incloure aquesta accepció si el que pretén és condemnar-la. En tots els diccionaris normatius hi ha moltes formes d'origen impropi ( impr.) que són normatives. Per tant, la confusió estava servida. En edicions posteriors, se'n van adonar i la van eliminar. Ho dic per no donar tota la culpa als mitjans.

Així com la condemna de recolzar per donar suport la subscric plenament, veig molt diferent la de recolzar-se per repenjar-se. És un cas evident de barreja en un mateix punt de faltes clares i indiscutibles amb subjectives apreciacions estilístiques. No hi ha res d'incorrecte en el fet de recolzar-se en una paret i potser una de les coses que explica que no s'usi tant repenjar-se és que, com admet Coromines, la gran majoria del dialecte central ha dit sempre arrepenjar-se. Posats a criticar l'ús de recolzar-se potser també seria bo que critiqués la inexplicable absència al DIEC d' arrepenjar-se.

"Avui no ens acostem enlloc, ens hi apropem"

Garolera, jo i altres professionals de la llengua d'una certa edat sabem, som dolorosament conscients, que obscures motivacions inconscients en què es barreja la ignorància amb la por de no parlar un català prou genuí, han fet que en estàndard, a partir d'una data imprecisa, es passés de pròxim a proper (cada dia i en cada parada ens ho recorden centenars d'altaveus del transport públic) i d' acostar-se (o atansar-se) a apropar-se. I ens fa ràbia, i voldríem forçar una marxa enrere que ens tornés a les formes que nosaltres percebem com a naturals i genuïnes. Però aquesta percepció ja no és compartida per la majoria de parlants, molts dels quals, almenys en estàndard, diuen, escriuen, senten i llegeixen proper i apropar-se i els sona la mar de bé. La gran majoria dels catalans educats en una impecable immersió han dit des de petits amb tota la naturalitat apropar-se, que és el que els han ensenyat a l'escola que s'havia de dir. Mai ningú no els ha dit que era una forma artificiosa que desbancava la genuïna de sempre acostar-se (o atansar-se). D'altra banda, no cal ni dir que apropar-se és una forma totalment correcta.

Confesso que a mi, com li passa a Garolera, el cos també em demana canviar tots els apropar que trobo per acostar, però no puc evitar preguntar-me: ¿ho pot arribar a entendre la persona a qui corregeixo?, ¿l'energia que requereix dur a terme amb èxit aquesta operació retorn no és una mica desproporcionada respecte al que s'aconsegueix?, ¿podem dir que el català es degrada perquè diu apropar en lloc d' acostar? I de vegades penso que potser el més assenyat és que els que hi patim ens hi deixem d'obsessionar.

"Un menjar no es paeix: es digereix"

¿No és aquest un cas en què pair és més adequat en registre col·loquial i digerir la millor opció en un article mèdic? Garolera comença criticant la poca sensibilitat davant els registres (ell encara en diu nivells) i diria que aquí la demostra ell. Jo no seria gens partidari d'abonar que un verb expulsi l'altre sinó de mantenir-los tot dos i preferir l'un o l'altre segons el registre.

"De l'acció de govern se'n diu governança"

La governança és alguna cosa més que un simple sinònim d' acció de govern. Podem ser crítics –jo ho sóc– amb aquesta tendència del llenguatge polític i de la sociologia a crear termes que de vegades semblen eufemismes, però no fins al punt de negar la possibilitat de fer-los servir quan qui els fa servir creu que l'ajuden a establir matisos importants. Si un corrector fes això s'extralimitaria clarament i deixaria que la seva ideologia interferís en la seva feina. Mentre al Termcat hi hagi governança amb un sentit específic i un opinador vulgui fer servir aquest terme en aquest sentit específic, té tot el dret a fer-ho. En tot cas, és una paraula que també omple els articles i els discursos polítics de les llengües veïnes, i és absurd que nosaltres siguem els únics que en prescindim.

"No hi ha desacord (o falta d'entesa): hi ha asintonia (mot no acceptat pel DIEC)"

Diria que és molt més habitual sentir i llegir en els mitjans la paraula desacord que la paraula asintonia. En tot cas, jo no diria mai que asintonia no està bé perquè no és acceptat pel DIEC. Sempre hi ha la possibilitat d'afegir a sintonia el prefix de negació a. És una potencialitat de la llengua.

Em sembla que Garolera no s'adona que asintonia no es fa servir tant per dir desacord com per dir un terme molt de moda i que no té cap traducció satisfactòria en català correcte, el terme desencontre. L'ÉsAdir proposa desavinença però en molts contextos no hi encaixa.

Un dels greus problemes que té un usuari de la llengua en català és que de vegades té la paraula en castellà i no troba l'equivalent, i costa molt persuadir-lo que utilitzi un terme més imprecís. Quan tanquem la porta alhora a asintonia i desencontre ens hauríem de preguntar fins a quin punt fem la llengua més genuïna al preu de fer-la més pobra.

"En comptes de la correcta locució prepositiva a pesar de, ens cansem de llegir o sentir un malgrat que, en català, no ha sigut mai viu"

Tornaria a dir una cosa semblant al que he dit en el cas d' apropar-se per acostar-se. Em fa la impressió que malgrat és aquí per quedar-s'hi i que val més que ens hi anem acostumant. Tampoc veig tan greu que formes que no eren vives en la llengua col·loquial espontània passin a ser utilitzades en el llenguatge escrit formal. Al capdavall, el llenguatge escrit formal de la majoria de llengües del món inclou moltes formes que no són pròpies del col·loquial.

Sí que és criticable voler-les col·loquialitzar sense haver après com funcionen, com fa Manel a Corrandes de la parella estable (és un exemple que m'ha fet veure el sempre atent i perspicaç lingüista de TV3 Marià Pou):

"Jo sempre compro manxego malgrat ella és més de brie"

Resumint: preocupem-nos de l'ús correcte de malgrat, recordem que no se n'ha d'abusar i que a pesar de és una forma correctíssima, encara que a molts catalans els soni castellana, no ens oblidem del sempre genuí i natural tot i que i deixem de patir cada vegada que ens trobem un malgrat.

"La premsa i els mitjans audiovisuals se serveixen de la locució per part de quan n'hi ha prou d'escriure o dir per"

Aquest és un exemple particularment revelador. Deixa molt clar, almenys a algú que treballa corregint en un mitjà de comunicació, que Garolera no ha fet mai aquesta feina, perquè si l'hagués fet sabria que moltes vegades no n'hi ha prou "d'escriure o dir per". En molts contextos un canvi automàtic de per part de per per deixa una frase molt més ambigua.

Avui, en la pràctica, per part de és una locució prepositiva que es fa servir, sobretot, per introduir l'agent d'una acció quan aquesta acció l'expressa un nom, de manera que si expressem l'acció amb un verb i reescrivim tota la frase, llavors sí que podem prescindir de per part de.

Si el redactor escriu "El document serveix de base per a l'establiment de la proposta per part de la comissió", no ens podem limitar a canviar per part de per per, hem de reescriure la frase i deixar-la així: "El document serveix de base perquè la comissió estableixi la proposta".

La plaga de per part de deriva de defectes més profunds de la prosa: 1) un sobreús dels noms en detriment dels verbs que fa menys àgil la frase; 2) una tendència a la passiva que dilueix les responsabilitats; 3) l'absurda creença que escriure bé és escriure diferent de com es parla.

Jo diria que hem d'evitar tant com puguem per part de però que en alguns casos el remei és pitjor que la malaltia i és millor deixar el per part de. En cap cas la solució és tan simple com canviar per part de per per.

"L'adjectiu fart (calc del castellà harto) ha substituït tip, amb la consegüent pèrdua de distinció semàntica entre aquests dos adjectius"

En primer lloc, fart no és cap calc del castellà harto sinó que ve del llatí fartus. És a dir, fart i harto tenen un origen comú llatí. És per tant una paraula catalaníssima. I, en segon lloc, aniria bé que Garolera no donés per sabuda aquesta pèrdua de distinció semàntica amb tip perquè potser està tan perduda que ja només la percep ell.

"S'ha imposat també un incongruent si us plau adreçat a algú que rep el tractament de tu o de vostè, en substitució de sisplau, forma desgramaticalitzada acceptada per la normativa (comparable al please anglès, reducció d' if you please)"

Aquest fragment conté dos clars errors. Primer, qui intenta imposar aquest incongruent si us plau és precisament la normativa, que, contra el que diu Garolera, no accepta com a correcta l'aglutinació sisplau, per la qual sempre va batallar Joan Solà i que ara es manté viva gràcies a alguns mitjans i als caixers automàtics de La Caixa. Segon, sisplau no és una desgramaticalització sinó una gramaticalització (de vegades, quan parla amb termes lingüístics, Garolera sembla que vagi una mica perdut).

És un lapsus que l'ha salvat de defensar obertament una forma no normativa contra una forma normativa, però és el que fa igualment, cosa que em sembla bé, però llavors en altres casos no es pot limitar a dir: "No és al diccionari normatiu".

"S'ha arraconat sigut, participi del ver ser acceptat per la normativa i d'ús general fins fa ben poc, en benefici d' estat, que ho és també del verb estar"

En aquest exemple Garolera torna a fer trampa. Com que fa servir una forma impersonal ("s'ha arraconat") i l'article és una denúncia del català als mitjans de comunicació, el lector pot entendre que han sigut els perversos mitjans els responsables d'aquest arraconament. En la pràctica, els mitjans, o almenys els seus responsables lingüístics, són els que entomen aquest arraconament, que practiquen amb fruïció, i sense excepcions, tots els periodistes de la redacció i encara més els més joves.

Gairebé tots els catalanoparlants que han passat per l'escola n'han sortit amb la idea que, com a participi del verb ser, estat era millor, més correcte, més català, que sigut. I d'on ho ha tret l'escola? En cap cas dels mitjans sinó precisament d'uns llibres de text inspirats en la normativa. Encara ara el pronunciament de l'IEC sobre el tema queda ben reflectit en una fitxa de l'Optimot sobre el participi del ver ser: "La forma estat és d'ús general. També s'admeten les formes sigut i sét, d'acord amb els usos de cada parlar".

Jo sóc, com Garolera, partidari de fer servir sempre sigut com a participi del verb ser. I ho sóc per les mateixes raons que ell apunta: 1) perquè era el d'ús general fins fa ben poc (i encara ho és en el català col·loquial, espero) i 2) perquè permet distingir-lo del participi d' estar i, en l'actual estat de confusió entre ser i estar, és una distinció molt saludable. Però de moment només em veig capaç de reintroduir-lo en els registres més informals perquè fer-ho a tot arreu ens desborda i no seria entès per alguns autors. És un problema que no tenen els diaris de traducció automàtica. Li diuen a la màquina que on hi ha sido hi posi  sigut i no falla mai ni ningú s'enfada.

El que no trobo bé és que Garolera s'amagui dins la crítica als mitjans quan, de fet, en aquest cas, i en d'altres, està criticant l'actual posició normativa sobre el tema.

I m'aturo aquí per falta de temps, però no per falta de material. Per ser justos, he de dir que enmig de tots aquests exemples qüestionables n'hi ha molts altres que hi toquen absolutament; i per això encara sap més greu que l'article no reposés una mica més o tingués la sort de passar per les mans d'un editor competent que convencés Garolera de fer-hi algunes millores.

Més continguts de