Fa un any que Montserrat Casas ens va deixar, i des d’aleshores ja han passat tantes de coses a la UIB, que hom té la sensació que el temps no fa justícia, que el temps no ens deixa pair tot allò que la vida ens dóna i ens lleva. I, ara i aquí, sense nostàlgia, melancolia o triomfalisme, però sí des de la justícia universitària -si és que aquesta pot existir-, vull posar en valor el llegat que ens va deixar Montserrat Casas; un llegat i uns valors fonamentals per a encarar els reptes que les universitats en general i la UIB en particular tenim en aquest segle del coneixement, de les incerteses, de les desigualtats i de la globalització universitària.
Efectivament, les universitats espanyoles es troben en una cruïlla important per al seu futur; així, després d’anys de creixement en nombre d’universitats, d’universitaris, de titulacions, de grups de recerca, de projectes d’investigació, de publicacions d’impacte, de transferència de coneixement, de divulgació universitària, d’internacionalització, de democratització del coneixement, de creixement en quantitat i en qualitat... cal fer una reflexió de cap a on anam. La història de la universitat espanyola durant la democràcia ha estat i és una història d’èxit, malgrat que els nostàlgics de sempre diguin el contrari; una història d’èxit que no pot fer oblidar i amagar els problemes reals que tenen les universitats i els reptes als quals s’enfronten de forma clara per a mantenir i millorar la seva competitivitat, qualitat i equitat.
És evident, doncs, que la universitat espanyola necessita reformes profundes, però aquestes necessiten d’estudis seriosos, debats profunds, participació de la comunitat universitària, de la societat i del Parlament. Necessitam un debat profund, reflexionar entre tots, sobretot. El debat sobre la universitat ha d’anar més enllà de la qüestió del finançament o la governança. Cal, partint de tot allò que funciona, reformar tots els aspectes que siguin necessaris amb profunditat. Hem de ser capaços de debatre i construir una universitat que sigui motor del progrés econòmic i social, que lluiti contra les actituds d’apatia i de conformisme, que generi idees i que recuperi la capacitat transformadora del pensament, que abandoni l’immobilisme i que rompi les inèrcies i les rutines, que sigui la base del model econòmic que la societat del coneixement necessita, que s’internacionalitzi de forma clara... Les reformes que necessitam no es poden quedar en la superfície, en la imatge, en la propaganda, en l’anècdota universitària, en el clientelisme, en la visió del curt termini, en els personalismes... Cal anar més enllà. La universitat no pot ésser conservadora ni immobilista davant aquests reptes, i ha de ser capaç de complir amb escreix les funcions que el segle XXI ens demanda i ens exigeix.
I és, en aquest context, on vull situar els valors, les idees, el comportament i el llegat de Montserrat Casas; uns valors fonamentals per encarar els reptes esmentats. Compartir amb na Montse Casas com a rectora de la UIB, entre el 2007 i el 2011, el govern de la universitat, em va possibilitar aprofundir en el seu coneixement, com a responsable màxima de la universitat, com a líder d’un equip, com a companya d’un grup, com a persona propera i distant, riolera i preocupada, disgustada i tanmateix disposada a actuar malgrat les adversitats. Fou la constatació d’una persona implicada amb la seva feina des de la responsabilitat, l’ exigència i la coherència. Una rectora entregada i amb una capacitat de feina impressionant. Era incansable; ho volia conèixer tot. Fou una autèntica servidora pública, una autèntica servidora de la universitat. Fou una dona de compromís, de lleialtat amb la institució universitària, amb tota la gent de la universitat, perquè ella no volia trencar res, volia, simplement, construir.
La seva tasca fou la demostració clara de la seva capacitat de donar, de la seva immensa generositat, fins i tot, en els moments mes difícils i durs a nivell personal. I aquesta generositat, aquesta capacitat d’entrega, de feina, d’esforç és allò que la defineix com a persona, com a ciutadana d’aquí i del món, com a docent, com a investigadora i com a rectora de la nostra universitat. Efectivament, na Montse Casas ha estat una universitària amb voluntat de servei; de servei en favor de la ciència i del coneixement, i en favor de les persones. La seva aspiració, el seu somni, la seva ambició era, ni més ni menys, fer de la UIB una universitat millor en totes les seves dimensions.
En aquest context, una de les preocupacions que na Montse Casas manifestava contínuament en els seus discursos, en les seves converses privades, era que la UIB s’arribàs a convertir en un Centre d’Ensenyament Superior, que perdés la seva capacitat de produir coneixement, de fer ciència, d’investigar, de ser internacional, de ser visible. I per tot això, per aconseguir que la nostra universitat fos de cada vegada més creadora de coneixement, va emprendre el projecte de conversió a Campus d’Excel·lència Internacional, va lluitar perquè la UIB tingués cada vegada més un reconeixement internacional, va intentar que es reconegués el paper de la UIB en la prosperitat de la nostra comunitat autònoma i en la formació d’ una ciutadania formada. I ho va fer lluitant contra les incomprensions, contra la manca de diàleg real amb els que tenien la responsabilitat, també, de tirar endavant aquest projecte d’universitat. Va treballar amb intel·ligència perquè el poder polític, el món empresarial i la societat civil balear entenguessin que el suport a la UIB era l’impuls a una societat més desenvolupada econòmicament, més cohesionada socialment, més culta, més oberta al món, més segura de si mateixa, amb major autoestima.
Certament, na Montse Casas fou una universitària amb ales per volar amunt, per aconseguir fites significatives, per tenir una mirada clara del que havia de ser la universitat del segle XXI. Però, també, la rectora Casas fou una persona amb arrels, compromesa amb la seva terra, amb la seva llengua, amb la seva cultura, amb el seu patrimoni natural, amb les persones, amb la seva prosperitat, amb el seu benestar. I tot això ho va defensar amb suavitat i intel·ligència, amb fermesa i diplomàcia, amb exigència i claredat.
Però, a més, durant els seus anys al front de la UIB, na Montserrat Casas va governar en positiu, va dialogar amb tothom; el seu objectiu era sumar, era aprofitar tot allò que funcionava, tot allò que era bo per a la universitat. Va governar posant-se fites elevades i guiant-se amb la raó, mirant cap endavant, generant empaties pel seu tarannà, per la seva actitud, per la seva forma de concebre la vida universitària. Ella creia que a la UIB tots som necessaris.
Però el llegat de la rectora Montserrat Casas va més enllà. És aquesta passió pel coneixement, per la ciència, per la universitat, per l’educació; és la seva intel·ligència pel compromís social i moral de la universitat. Aquest i no altre és el llegat de Montserrat Casas, una dona discreta i senzilla, de conviccions profundes i sinceres, de maneres suaus i educades, de fets reals i eficaços, de compromisos clars i ferms, d’encerts i errors, d èxits i fracassos. I aquest, i no un altre, és el seu llegat; uns valors i un llegat que defineixen la Universitat que volia, per la qual treballà i lluità Montserrat Casas.
