He de reconèixer que el títol que més m'havia encisat de tot aquest petit festival dedicat a Txèkhov era el de L'espera del Valahlla . De fet, em sembla una troballa casar el Valhalla amb Les tres germanes . Elles, Masha, Olga i Irina, busquen desesperadament el seu Valhalla encarnat a l'original amb Moscou, metàfora d'una felicitat inexistent. Albert Mèlich i Joan Fullana han prescindit de tots els personatges masculins i han desconstruït el text de Txèkhov. L'han reduït a un vintena de frases amb les quals definir la personalitat de cadascuna de les germanes, encara que crec que, si el públic no coneixia l'original, difícilment ha pogut esbrinar una història, la història més trista que va escriure mai l'autor. A l'original hi participen fins a catorze personatges i en quatre actes, reduïda a una durada de cinquanta minuts. Amb el que estic totalment d'acord és amb el que diuen en el programa de mà els "coautors": que es tracta d'una proposta arriscada, però el risc mai no és una virtut per si mateix i els cinquanta minuts es fan una mica llargs.
Sensacions i emocions
També parlen "d'incrementar i dur a l'extrem les sensacions i emocions que el drama pugui desprendre", "amb altres llenguatges escènics". Llenguatges escènics que s'apropen més aviat a la performança que al teatre convencional, i aquest increment de què parlen el volen aconseguir -ho repetesc, ho volen aconseguir- mitjançant els gestos, exagerats, de les tres actrius protagonistes: Mercè Sancho de la Jordana, Maria Bauçà i Magdalena Tomàs. Una altra cosa és el resultat final, farcit de bones intencions i una modernitat duita a l'extrem, això sí, però sense aconseguir aquesta provocació que es manifesta en les escenes escatològiques, massa sovintejades.
Per una altra banda, per sobre de l'escenari, la quarta "protagonista", Poli Wants a Cracker, que és el nom artístic de la cantant i guitarrista que de tant en tant interpreta una cançó.
Versions interessants
Versions de A perfect day de Lou Reed, In my solitude de Duke Ellington... i una al clarinet de La cavalcada de les valquíries prou interessants totes, fins al punt que no m'hauria importat que hagués cantat una mica més. Pel que fa al títol, la troballa queda tan sols en això, amb una bona idea gens desenvolupada, perquè dues versions de la música de Wagner no són bagatge suficient per a un títol tan suggerent.
