1 . PER PRINCIPIS. Fer el que era previsible a tota velocitat. Aquesta ha sigut la resposta de les institucions espanyoles a la convocatòria de la consulta del president Mas. Hi havia pressa per demostrar la unitat d’acció de l’Estat. Tots els poders el servei d’un sol poder: el polític. Es deia que al Constitucional hi havia malestar per aquest vici del PP d’utilitzar-lo per encobrir la seva impotència política, per fer-li resoldre els problemes que ell era incapaç d’afrontar. No s’ha notat, aquest malestar. Ni tan sols ha semblat convenient guardar les aparences. Ja ho va dir Alfonso Guerra fa trenta anys: Montesquieu ha mort. Sembla que, a l’hora de la veritat, la raó patriòtica es l’única que funciona. Deu ser la malaltia de l’esperit més ben repartida pel món.
Sé que la política és en bona part espectacle i que, en un conflicte desigual com aquest, en què una part té tot l’aparell de l’Estat i l’altra no té gaire més que la mobilització ciutadana, la part més feble necessita gesticular molt per fer-se respectar. Però la posada en escena de la signatura del decret del 9-N per part del president Mas em va generar la incomoditat del que té la sensació que no s’està fent política sinó que s’està jugant a fer política. Solemnitzar una cosa que saps que no passarà es podria inscriure en el que Sartre anomenava la mala fe. Tanmateix, la rotunda reacció de l’Estat m’ha fet adonar que l’escenificació de Mas no era equivocada. L’estat espanyol i el govern del PP són molt de “ cuerpos del Estado ”, una cultura del funcionariat forjada al llarg de molts segles, i per ells el decret, un paper firmat, és el senyal que es va de debò. I la reacció ha sigut desproporcionadament immediata. La signatura de Mas ha sigut com una fletxa al centre de la diana. I la resposta, una qüestió de principis: principis d’estat, no principis ètics, els quals, com ja hem vist per exemple amb la llei de l’avortament, pel govern de Rajoy són susceptibles de transacció electoral. No es pot fer la consulta per principis. Per no establir un precedent. Ni tan sols s’han parat a calcular si podia ser bo per a ells, com ho ha sigut per als unionistes al Quebec o a Escòcia. La unitat indissoluble de la nació és un principi inalterable. I diuen que no són nacionalistes.
2 . ADOSSAT. M’ha sorprès la contundència verbal i gestual del socialista Pedro Sánchez, encadenant el seu discurs a partir de la paraula “Condemno”. Sánchez ha sigut molt més agressiu en les paraules que Rajoy, malgrat que la llei objecte de recusació l’havien votada els seus germans del PSC. Rajoy aposta a la carta catalana com a argument principal per guanyar les properes eleccions i Pedro Sánchez ha caigut en la trampa. S’ha posat a redós del president per no semblar patriòticament tebi. I li costarà sortir d’aquesta ombra. Mai ningú ha guanyat unes eleccions adossat a l’adversari. Si el nacionalisme espanyol no existeix, com diuen alguns, per què tanta por d’ofendre’l?
3 . FUTUR. Paciència. Aquesta història tot just acaba de començar. El 9-N no s’acaba el món, com s’ha repetit aquests dies. Però sí que es renovaran les estratègies. La pròxima etapa vindrà determinada per la resposta que el bloc de la consulta doni a aquestes preguntes: ¿quan s’ha d’oficialitzar la renúncia a votar el 9-N?, ¿què es pot organitzar el 9-N per canalitzar la resposta a la prohibició?, ¿quan cal celebrar les eleccions autonòmiques?, ¿quin govern hi ha d’haver fins llavors? En una paraula: ¿com es pot seguir acumulant capital polític evitant els descarrilaments interns? Després de la declaració de Pujol, després del trist paper de Convergència defensant l’expresident, després de la comprensió mostrada per Artur Mas en alguna entrevista, una ombra plana sobre tot plegat: ¿es vol tapar el cas Pujol i tot el que se’n deriva? Malament començaria el futur si es construís sobre els vicis de sempre.
