Qui s’ho vulgui perdre, que tiri la primera pedra

Ideològicament em moc entre la socialdemocràcia i l'esquerra alternativa, amb un fort component d'ecologisme lingüisticocultural i territorial, que des de sempre té un pes determinant en la meva forma de pensar. D'ençà que tenc ús de raó ideològica som independentista i crec en la possibilitat de la conformació d'un estat lliure que podem anomenar Catalunya o Països Catalans. Seguesc, per tant, amb passió, tota l'activitat que es desenvolupa entorn del PSM, Esquerra Republicana i l'emergent Esquerra Independentista.

El Principat de Catalunya és a punt d'encetar una tardor històrica, amb la manifestació de l'11 de setembre i amb la data de la consulta fixada. Els sondejos semblen tots favorables i la força de la societat civil sembla fer inviable qualsevol ensulsiada de la classe política. Diuen que el camí iniciat no té tornada enrere.

Aquí les coses són diferents. El PSM ha volgut representar i liderar sempre el nacionalisme mallorquí. Per creença franca, per estratègia, per covardia o per acomplexament, aquest partit no ha volgut mai declarar-se independentista i, molt menys, reconèixer la catalanitat del nostre poble (per bé que sí la de la nostra llengua). Aviat va sortir un contrapunt. Esquerra Republicana defensava la catalanitat i, alhora, també unes Illes Balears independents dins un marc de Països Catalans. Però no tot eren flors i violes. Dos partits que haurien de ser amics han viscut una història de desavinences continuades, primer per evidents distàncies personals o personalistes (cal recordar que la gran majoria de fundadors d'ERC a Mallorca havien estat militants del PSM abans) i després pel fet de disputar-se una part del mateix bocí de la tortada electoral.

Després de la darrera debacle electoral, la posterior refundació del PSM amb la recuperació del sector d'Entesa i la creació de la marca MÉS per Mallorca, amb la inclusió d'Iniciativa-Verds, el PSM i MÉS abraçaren la reivindicació d'un estat per a les Illes Balears. Damià Pons, un dels ideòlegs del partit, assumia també la conformació d'un estat balear per fugir del carreró sense sortida que és Espanya per a qualsevol forma de ser que no sigui l'única i indivisible espanyolitat. Pere Sampol, referent represtigiat després del seu pas per Madrid com a senador, ha escrit ja dos llibres farcits de nombres i estadístiques i gràfics que demostren "El fracàs d'Espanya", vaja, que "Espanya no té remei" i conclouen que la millor sortida és la creació d'un estat independent. Això, per als que ens fixam en aquestes coses, és el que s'intueix inicialment, però no sembla que discursivament el PSM i MÉS hagin canviat gaire de discurs, ni que la necessitat de crear un estat propi sigui per a ells ara una prioritat. A la marca MÉS s'hi ha incorporat molt recentment Esquerra Republicana. La convergència entre les dues formacions hauria de ser molt senzilla. Dins l'espectre ideològic (socialdemocràcia a l'ús i ecologisme) no hi ha grans diferències. Pel que fa a les qüestions identitàries i de país, si realment el PSM ha assumit l'independentisme com caldria pensar inicialment, l'equació és molt senzilla: el PSM vol un estat balear independent, ERC vol uns Països Catalans independents, i per arribar-hi necessita primer unes Illes que vulguin ser independents. Ergo tots dos són independentistes i sumen dins MÉS. La clau de volta de pressió d'Esquerra dins MÉS hauria de ser, a parer meu, el sosteniment de l'independentisme com a eix discursiu de la nova formació.

La caiguda del bipartidisme reforça les formacions petites amb recorregut històric i seria determinant que després de la tardor catalana les Balears tenguessin com a tercera força una formació independentista. Les enquestes donen també, per primera vegada, la possibilitat d'un diputat nacionalista, i ara també independentista, de les Balears a Madrid. I esper, també, que els membres d'un i altre partit sàpiguen estar a l'altura de les circumstàncies i actuïn com a persones adultes i no entrin en el joc ridícul de l'"i tu més".

Amb un MÉS potent i a l'alça, l'emergència de l'Esquerra Independentista, servant la bandera del pancatalanisme ben alta, i amb discursos que qüestionen el sistema, seria sana i natural i serviria de record pressionador permanent a la socialdemocràcia políticament correcta i al balearisme.

Ens esperen dies convulsos en aquesta travessia i ens vendrà vent de ponent. Si no ens troben amb la vela de l'independentisme hissada, el vaixell romandrà a port. Qui vulgui perdre aquesta oportunitat, que tiri la primera pedra.