Els partits s’han de confessionalitzar? (1979)

De l’article de Jordi Llimona (Barcelona, 1924-1999) a L’Hora (1/15-VIII-1979). Teòleg per la Gregoriana de Roma, paladí del Concili Vaticà II, Llimona va tenir un paper rellevant en la Caputxinada (assemblea d’estudiants demòcrates el 1966 ja documentada en aquesta secció). Era del Grup Independents pel Socialisme, que es va integrar en el PSC-Congrés. Tenia la Creu de Sant Jordi.

L’objecte dels partits polítics és assolir el poder per tal d’implantar uns determinats objectius. No es tracta, doncs, d’assolir el poder pel poder, sinó d’atènyer el poder en ordre a unes finalitats. El poder no els és un fi, sinó un mitjà. A mesura que el poder es percaça com un fi, el qui el detenta es transforma en un dictador, en un tirà. Els objectius que pretenen implantar els partits polítics són de dues menes: els uns, la defensa d’uns determinats interessos; els altres, propugnar i establir una determinada forma de vida, una especifica cosmovisió. En la mesura que la defensa d’uns interessos és prevalent respecte a una forma de vida proposada, el contingut ideològic del partit es dilueix, i això en un grau corresponent a aquella prevalença. Aleshores moltes vegades s’acaba en la simple ambigüitat. Inversament, en la mesura que la defensa d’una forma de vida determinada és prevalent respecte a uns interessos concrets, i en el grau que ho sigui, el partit es transforma en una associació diletant i ineficaç. Economia, pensament i vida van junts, i han d’anar junts. Així doncs els és natural, als partits, de tenir un cert contingut ideològic. Una específica ideologia –entesa com un conjunt sistemàtic d’idees– constitueix l’ànima dels partits, llur fonament, i aquests en viuen, la proposen i la defensen. Ara bé, tot conjunt sistemàtic d’idees tendeix a fornir una visió determinada de l’home, de la vida i del món; i com més coherent, profund i fonamentat és aquell conjunt, més totalitzant és la visió presentada; inclou tota la realitat. Això fa que els partits romanguin fortament marcats per la corresponent ideologia, tant més com més totalitzant és la cosmovisió presentada. Resultat: els partits es confessionalitzen, passen a ser confessionals, adscrits a una determinada ideologia. És un fet, i crec més aviat positiu que negatiu, puix l’home no és sols un animal econòmic sinó també un animal pensador. […] Però quan es pretén implantar per coherència ideològica una teoria d’una manera absoluta es cau en la més repugnant dictadura. Cal, sempre, no eliminar l’oposició i respectar-li la llibertat i la possibilitat d’assolir el poder i d’imposar, al seu torn, els efectes pràctics del seu pensament. Tot això tant val per les dretes com per les esquerres. […] Penso que el que s’ha dit pot ajudar a clarificar el problema que tenen alguns partits socialistes respecte a assumir o no el marxisme com a ideologia pròpia. D’entrada cal dir que el marxisme no constitueix l’única forma possible de ser socialista, malgrat l’indubtable valor de les eines de treball que ofereix per a analitzar i transformar la realitat. Si, malgrat tot, es vol assumir el marxisme com a ideologia pròpia, cal que s’assumeixi com a mètode, no com a sistema, que no se l’absolutitzi, i que es faci d’una forma oberta, crítica, dialèctica i lliure, amb ple respecte de la llibertat personal de cadascú.