Me’n vaig a YouTube: m’han recomanat que miri i escolti un pregó de festa major, el de Roquetes, que va llegir Begonya Ferré Borràs, directora de la biblioteca d’aquest poble ebrenc. Conec la Begonya Ferré, només de passada, d’un dia que vaig anar a la llibreria Serret, a Vall-de-roures. Una noia entusiasta, que traspuava moviment i energia, que de seguida vaig encasellar en un grup reduït d’ebrencs, una colla de personatges heterogenis que fa multitud de coses, moltíssimes, i on cadascú en el seu àmbit sembla que valgui per vint: Octavi Serret, Begonya Ferré, Albert Pujol, Montse Castellà, Jesús Tibau, Miquel Esteve, Núria Grau, Mireia Grangé... Ebrencs que no paren. Però la visió d’aquest vídeo a YouTube, que el lector trobarà si escriu “Begonya Ferré” a la finestreta, m’ha semblat una petita joia, sobretot per com arrenca.
Introdueix, la pregonera, l’alcalde de Roquetes, Francesc Artur Gas, que d’entrada ja avisa que el pregó d’enguany és diferent: Ferré no és roquetera sinó de Benifallet, fet que indica el grau d’implicació amb el poble d’adopció que amb pocs anys ha aconseguit la bibliotecària de Roquetes, des del 2007. La Begonya engega el pregó just al contrari de com et diuen que l’has d’enfocar: et recomanen que val més que deixis de banda família i amics i que evitis parlar-ne, més que res per no caure en l’autobombo i la llàgrima fàcil. En aquest cas, però, tot és divers, començant pel fet que la biblioteca de Roquetes s’ha convertit en referent obligat, sense oblidar que està ubicada en un edifici singular, que en realitat és un monument: està integrada al centre cívic de Roquetes, antic col·legi dels pares jesuïtes, fundat el 1916 com a seminari menor de Sant Josep i que va arribar a ser Facultat de Filosofia de la Companyia. L’arquitectura és imponent, un sol bloc amb quaranta-sis finestrals per les quatres bandes, lloc ideal on Ferré ha pogut aplicar un model de biblioteca, en què “l’objectiu -com explica-, no naix partint de què pot oferir la biblioteca al poble, sinó què necessita un poble de la seva biblioteca”. Tota una declaració de principis.
Però anem al discurs: “Deixeu-me que em presenti breument, sóc la Begonya, de Benifallet, tinc 36 anys, estic casada amb Jordi i sóc mare de dos prunetes, l’Abril i l’Edurne, responsables i culpables del meu constant somriure i d’una felicitat absoluta; elles m’han ensenyat a ser millor persona, a estimar sense esperar res a canvi, a comprendre que les petites coses del dia a dia són les úniques que et porten a viure la vida en majúscules. Visc a Benifallet, però convisc a Roquetes, cada dia dixo que el riu Ebre em pòrtia d’un lloc a l’altre, i m’aprofito de la seua força, de la seua grandesa i del seu color per carregar i alimentar la meua energia personal. Quan me pregunten si de petita volia ser bibliotecària sempre contesto, de manera molt sincera, no en tinc ni idea...” En aquest punt, Ferré explica que no ve pas d’una família de llibres, sinó al contrari: “[...] D’una família que ha dedicat la seua vida a treballar la terra i a sembrar per a poder recollir. Mon pare és pagès -diu-, i ma mare botiguera, i d’ells no vaig heretar l’esperit humanístic però sé, i els estaré eternament agraïda, l’estima per la terra i per les persones, i crec [aplaudiment], i crec que no em podien donar millor herència”. Arribat aquest punt, menciona la figura dels avis i la seva forma d’entrega als altres, per “la tranquil·litat en la qual cada dia puc baixar a treballar a Roquetes sabent que dixo les prunetes amb els millors iaios del món”. Ferré continua: “[Dels pares] hai après a estimar la terra, la terra on naixem, creixem i ens fem com som, reconèixer la seua essència i deixar que formi part del nostre ADN”. I al minut 9:56 es produeix el cop: “Sóc de poble -diu-, sóc de terra, i d’arbres, sóc d’aquí baix, del sud, de l’Ebre i ho mostro amb molt d’orgull a tot arreu on vaig”. És un moment culminant, d’una importància cabdal per entendre-ho tot, sobretot l’èxit de la biblioteca i per què s’ha convertit en referent, un moment intensíssim atomitzat en la primera frase: “Sóc de poble...”
