Un nou (i polèmic) edifici d’alta costura per a París

ParísQuan el fundador i president del grup de luxe Louis Vuitton Moët Hennessy (LVMH) va veure per primer cop el Museu Guggenheim de Bilbao, va exclamar: “Com pot haver-hi algú capaç d’imaginar aquesta arquitectura?” Bernard Arnault va tenir-ho clar a l’instant: l’arquitecte responsable d’aquella meravella seria l’encarregat de construir-li un somni a mida. L’home més ric de França i el quart de tota la Unió Europea, segons la revista Challenges, va encarregar a Frank Gehry la Fundació Louis Vuitton per a l’Art Contemporani, que avui obre les portes a París.

Aquest edifici d’ alta costura ja s’ha guanyat un lloc en l’horitzó de la capital francesa, i diversos sobrenoms: el vaixell, la carpa o el núvol, com li agrada anomenar-lo al seu autor. Tots ells convincents, tots ells vinculats al mar o a l’aire, dos elements vitals per a Gehry, un apassionat de la navegació. El nou vaixell d’aquest regatista i premi Pritzker (el Nobel de l’arquitectura) està ancorat al Bosc de Bolonya, un vastíssim espai verd que limita a l’oest de París amb un dels barris més exclusius de la capital. Per l’autor, “la sensació de moviment era important”. “Sembla que es mogui lentament pel bosc, reflectint els arbres”, explica.

També hi ha impresa en l’edifici una part de la seva infància. L’arquitecte aficionat a la vela era de nen un apassionat dels peixos, sobretot de les carpes, que la seva àvia deixava nedant a la banyera abans de cuinar-les cada cap de setmana. El petit Gehry, diuen els que el coneixen de tota la vida, podia estar-se mirant-les durant hores. El seu últim edifici deixa entreveure les ondulacions que ja captivaven l’arquitecte fa anys.

Un cost de 100 milions d’euros

Però més que una carpa, la Fundació és una Moby Dick de cristall, una criatura mastodòntica i delicada al mateix temps. Seguint la seva tendència a eliminar façanes i a involucrar les seves creacions amb l’entorn, Gehry ha donat aire a un edifici que permet que des de l’interior es vegi el jardí que l’envolta. L’embolcallen una dotzena de veles ondulants, que són en realitat uns panells de vidre, fets expressament en forns d’Itàlia, que floten sobre el cos de l’edifici.

A l’interior, “l’iceberg”. Així anomena Gehry el cos de l’edifici, que acollirà onze galeries, una sala de concerts, un restaurant, una llibreria i tres terrasses amb vistes a la Torre Eiffel i a la immensitat de París. En total, 12.000 metres quadrats per exposar la col·lecció permanent d’Arnault i altres mostres temporals, un espai que també s’utilizarà com a passarel·la per a desfilades de la marca. Per fabricar l’encàrrec del magnat francès de la moda, Gehry ha dirigit durant tretze anys un centenar d’enginyers per traçar les línies que 3.000 treballadors s’han encarregat de convertir de maqueta a realitat. Es dóna per fet que el projecte ha superat el cost inicial de 100 milions d’euros, però Arnault ja tenia clar al principi que “no s’ha de posar preu als somnis”.

Protestes dels veïns

Ni el preu ni els entrebancs legals. Res ha aturat Arnault, que va veure que les protestes de les associacions veïnals feien perillar el projecte. Aquests grups de ciutadans clamaven contra la pèrdua d’espai verd que comportaria el nou edifici, però l’Assemblea Nacional francesa va salvar-ho aprovant in extremis una llei especial que donava carta blanca al projecte, ja que el va considerar “d’interès nacional”. “Els pocs que decideixen construir coses agosarades són incompresos i és només quan el projecte està acabat que sents: «Oh, Déu meu, és magnífic!»”, deia Gehry en una entrevista a Paris Match.

Els veïns temien que l’obra trenqués l’harmonia del Jardí d’Aclimatació, un parc del segle XIX dedicat als nens i les famílies situat a tocar de l’edifici. Però l’arquitecte canadenc ha respectat escrupolosament un indret del qual va enamorar-se a l’instant. “Em va emocionar, em recorda el París de Proust”, deia Gehry al setmanari francès. “Vaig llegir-lo una vegada i una altra i vaig adonar-me que és un espai molt emotiu per a tothom, em va omplir els ulls de llàgrimes”, confessava.

L’escena no es correspon a les crítiques que fan alguns de Gehry, a qui titllen de starchitect. Va ser precisament en resposta a un periodista que li demanava què opinava dels que li diuen que és un arquitecte estrella que Gehry va aixecar-li el dit del mig durant una roda de premsa a Oviedo, en una imatge que ja ha donat la volta al món. Una resposta, sembla, dedicada als que creuen que l’estil d’aquest expert a crear museus aclapara l’art que han de contenir els seus edificis, i li prenen protagonisme. Però la gran quantitat de crítics favorables a la trajectòria de Gehry asseguren que la col·lecció d’Arnault i totes les que s’hagin de mostrar a l’edifici s’acomodaran perfectament a l’espai. Més enllà dels experts en arquitectura, Gehry és admirat per personalitats tan destacades com Hillary Clinton, que quan era secretària d’Estat dels Estats Units va dir que al món li cal una nova arquitectura “més pròxima a Frank Gehry que a l’antiga Grècia”. Era el febrer de l’any passat, quan Hillary Clinton va afirmar que “fa un temps, amb algunes columnes sòlides en teníem prou per sostenir el pes del món, però avui necessitem una barreja dinàmica de noves estructures i nous materials”.

Admiradíssim també a França, la seva relació amb París ve de molt lluny, però ara hi torna en un moment molt dolç. L’arquitecte va viure a la capital durant l’any 1960, i als noranta va construir-hi la Cinémathèque francesa. La passió entre ciutat i artista és recíproca, i aquest mes el Centre Pompidou ha estrenat la primera retrospectiva europea de l’obra de Gehry, en què es repassa una trajectòria que va començar modificant la seva pròpia casa a Califòrnia i que culmina de moment amb la Fundació Louis Vuitton. No hi ha qui aturi un home que, amb 85 anys, acaba de veure aprovat aquesta setmana un nou projecte de pes, el Memorial Dwight D. Eisenhower de Washington.

Però la inauguració de la seva última contribució a la silueta de París trenca el motllo de la relació sacrosanta entre l’estat francès i la cultura. La Fundació Louis Vuitton és un dels pocs museus privats del país i segueix la via oberta fa trenta anys per Cartier, la marca de luxe que també té una fundació dedicada a l’art a París. Mentre que els nord-americans estan habituats a aquests matrimonis i a Itàlia molts monuments es restauren gràcies a les inversions de grans marques, França no està habituada al fet que fons privats tinguin cura de la seva oferta cultural.

L’edifici porta un fermall enorme de diamants amb la forma del cèlebre logotip de Louis Vuitton, dues lletres encreuades que deixen molt clar als visitants qui paga. Cal suposar que, quan Arnault doni l’edifici a París d’aquí cinquanta anys, l’agulla no entrarà en el paquet, com tampoc ho faran les seves obres d’art.

Un cop d’imatge

El projecte no deixa de ser un cop d’imatge d’una de les figures més controvertides de l’alta societat francesa. Bernard Arnault va sentir-se dir de tot quan fa dos anys va demanar la nacionalitat belga davant una imminent pujada d’impostos del govern als més rics del país. En aquell moment, el diari d’esquerres Libération va dedicar-li una portada sencera amb un missatge que va arribar als tribunals: “Fot el camp, ric de merda”. L’amo de LVMH va decidir finalment mantenir la nacionalitat francesa i és com a ciutadà de l’Hexàgon que ara intenta netejar la seva reputació amb obres d’art. Com deia al diari Le Monde el director d’indústries creatives de l’Institut de Comerç de París i professor de ciències polítiques a l’institut Sciences Po, Christopher Le Roux: “L’art permet, com el bòtox, rejovenir instantàniament les cases de gran luxe, els aporta una mica d’ànima”.

Exposició permanent amb la col·lecció privada d’Arnault

Per a l’exposició permanent, el fundador i president de LVMH ha seleccionat les obres més avantguardistes de la seva col·lecció privada. Diverses grans figures de l’art internacional també han fet intervencions en l’edifici, com el nord-americà Ellsworth Kelly, que ha imprès un arc de Sant Martí en una de les parets, resseguint i ressaltant l’estructura de l’auditori. En la mateixa direcció, i sempre en un diàleg amb l’obra de Gehry, el danès Olafur Eliasson ha creat un calidoscopi gegant al llarg de tot el passadís que travessa l’edifici. Són 43 columnes de formes diverses que emmirallen el visitant i juguen amb el color groc i els reflexos de l’aigua que omple tota la superfície. Altres sales acullen projeccions de vídeo d’artistes com Christian Boltanski, que en la seva obra combina imatges d’arxiu diverses que van de la Guerra del Vietnam al general De Gaulle passant per un concert de Johnny Hallyday.

La primera mostra temporal que oferirà al públic la Fundació Louis Vuitton està dedicada precisament a la creació de l’edifici que l’acull. Una exposició que repassa la gènesi de l’obra, des dels primers esborranys de l’estructura, maquetes i línies del disseny fins als últims retocs de l’edifici. També per celebrar la inauguració de la mastodòntica fundació, durant vuit nits el projecte musical avantguardista alemany Kraftwerk farà sonar la seva electrònica a l’auditori de l’edifici, on oferirà un encreuament de música, grafisme, vídeo i performance que recorrerà la trajectòria del grup de Düsseldorf. D’altra banda, per als amants dels sons més clàssics, el cèlebre pianista xinès Lang Lang farà un recital de Mozart, Chopin, Liszt i Txaikovski avui, quan l’espai obri al públic.