Dia Mundial del Càncer
Política 04/02/2015

Un dietari polític per lluitar contra el càncer

Les reflexions d’Avel·lí Serrano durant la seva malaltia es publiquen ara al llibre 'Breus, reflexions des de l’esquerra'

Núria Orriols
3 min
Avel·lí Serrano, en una fotografia cedida per la seva dona

Barcelona"Això no em tombarà". Aquesta era la frase més repetida per Avel·lí Serrano al llarg de la seva malaltia. Aquest socialista de pedra picada, que va ser coordinador de l’àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona en l’època en què el PSC estava enclavat a banda i banda de la plaça de Sant Jaume, va morir de càncer el desembre del 2013.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

Escriure cada dia va ser el "vaixell de flotació" de l’Avel·lí, assegura la seva companya, Teresa Llorens. Era com un "sóc aquí". I és que aquest activista polític i social va dedicar-se al llarg de la seva malaltia a plasmar cada dia les seves reflexions en els anomenats 'Breus', peces que escrivia "metòdicament" sobre el moment polític i social fins gairebé el seu darrer moment. I tant és així que la recopilació d’aquest dietari polític, que primer enviava als amics i després va esdevenir un blog, s'ha publicat ara en dos volums –són 540 articles–, gràcies a les petites aportacions de les persones més properes a l’Avel·lí. El llibre porta per títol 'Breus, reflexions des de l’esquerra'. Però, 'Com afrontar un càncer' podria ser una capçalera encertada.

El dia del seu 48è aniversari, el setembre del 2010, li van diagnosticar càncer de pulmó. De la mà de la Teresa va rebre la notícia com qui vol despertar-se d’un malson. En aquell moment, "la vida es va fer silenci", explica la seva companya més d'un any després de la mort de l'Avel·lí. Es van enfonsar, pensant que cada minut és un instant menys del temps que es consumeix. Diu Llorens que aflora la sensació de tenir la mort a prop. Aquesta és la descripció de la primera setmana després del diagnòstic.

A poc a poc, però, les expectatives es refan i la valentia pren el timó per arrelar-se a la vida. Com a persona vinculada, des de jove, a la política i a la "lluita social", l’Avel·lí volia aportar el seu "granet de sorra" en el pensament de l’esquerra. Ara bé, la força que el va empènyer a escriure aquest "testament preciós" –en paraules de la seva companya sentimental– van ser les seves dues filles, la Carla i l’Abril, que tenien 8 i 11 anys. Sabent que anava contra rellotge, l’Avel·lí els volia transmetre les seves idees. La Teresa recorda el "tràngol" que van viure quan va ser el moment d’explicar a les nenes la malaltia del pare. El moment "més dur", explica, va ser haver de contestar això: "El pare es pot morir?". Sabent que havia de respondre "sí".

El record del pare

Els 'Breus' comencen amb l’arribada d’Artur Mas al Govern, passant per la crisi interna del PSC al llarg del procés sobiranista, sense oblidar-se –de fet, és el que té més present– de les retallades en l’estat del benestar. Era la manera de constatar la "fragilitat de l’existència", explica la seva companya de feina a la Diputació, Iolanda Pàmies. Aquesta va ser la manera d’"ordenar" el seu llegat i "deixar escrita la seva petjada". També apareix, entre les seves reflexions, la mort del seu pare, una figura "molt important" per a l’Avel·lí, explica Llorens. Un home "molt treballador" que se’n va sortir després d'aterrar a Catalunya des d’Andalusia. La seva mort va coincidir amb l’inici del càncer de l’Avel·lí. L’episodi es reflecteix en el text 'Gestions alliberadores'. Enmig del debat sobre la llei de dependència, l’Avel·lí explica en primera persona el que havia viscut arran de la situació del seu pare. Una persona dependent. Molts tràmits que no van acabar mai. L’Avel·lí parla de l’ajuda que havia de rebre i que no va arribar: uns 600 euros anuals durant sis anys. "Tenim la carta del conseller i el calendari de pagament del servei de cura per part de la família abans de la seva mort, però res de res", va deixar escrit.

La por al seu final no és present als textos, però sí la malaltia. En un breu titulat 'Àurea', l’Avel·lí relata un episodi a l’Hospital Clínic. Amaga la figura d’un noi, en Víctor, amb qui havia coincidit en les teràpies. El text, però, està escrit en femení: "Ens vàrem trobar assegudes al mateix banc, repintat mil vegades del blanc que hi ha al passadís [de l’hospital]. No ens feia res ser al banc. Sempre es fa tot el possible per curar-se". Al noi li havien donat sis mesos de vida. I ja havia passat un any i mig. Estava content, escriu l’Avel·lí, i ell també, de ser allà.

stats