QUALITAT DEMOCRÀTICA

Democràcia desigual: per què els barris rics voten més?

L’ARA inicia amb aquest article una sèrie d’anàlisis per calibrar l’estat de salut de la nostra democràcia, detectar-ne les febleses i suggerir possibles receptes per millorar-ne la qualitat, en un moment en què el Parlament segueix buscant consensos per aprovar una llei electoral que ja acumula més de 30 anys de retard

En les últimes eleccions al Parlament, de les 5.019 seccions censals en què està dividida Catalunya, la que va registrar més participació va ser la secció 7 del centre de Sant Cugat del Vallès, on van votar 645 dels 676 veïns inscrits al cens (el 95%). A l’altre extrem, trobem una secció del barri de San Cosme del Prat de Llobregat, on van participar només 144 dels 834 electors, un 17%. Entre aquestes dues seccions, a banda de les diferències en participació, hi ha un autèntic abisme social. I les dues coses estan estretament relacionades.

De fet, la pauta es repeteix de manera força sistemàtica, especialment en les àrees urbanes. Els barris de nivell socioeconòmic més elevat tendeixen a tenir uns graus de participació electoral molt més alts, mentre que les zones on hi viu la població amb rendes més baixes són les més abstencionistes. A Barcelona, per exemple, en les últimes eleccions municipals, el barri més abstencionista va ser Torre Baró, amb un 28% de participació, mentre que al barri de les Tres Torres (districte de Sarrià - Sant Gervasi) és on va votar més gent, un 65% del cens. Les Tres Torres és el segon barri amb la renda familiar més alta de Barcelona després de Pedralbes, amb una renda estimada que és el doble de la del conjunt de Barcelona. En canvi, Torre Baró és un dels que la tenen més baixa, equivalent aproximadament a la meitat de la de la ciutat. Si observem el mapa de participació a Barcelona i el comparem amb el de renda familiar, veurem que són gairebé idèntics. I el patró és semblant a la majoria de ciutats del país: els barris més benestants tendeixen a votar significativament més que els barris més populars.

Raons del contrast: una qüestió d’estatus social

Com s’expliquen aquestes diferències? Els ciutadans amb més recursos, especialment si es tradueixen en nivells més alts d’educació, tenen més tendència a participar en política i fer sentir la seva veu. Tenen més accés a la informació política i viuen en entorns que en general són més participatius. D’altra banda, sovint aquests segments de la ciutadania amb més recursos tenen nivells més baixos d’insatisfacció política, que és un altre dels motors de l’abstenció.

Les conseqüències d’aquestes desigualtats poden ser perverses: un alcalde interessat a guanyar les pròximes eleccions, quan decideixi si assignar un determinat servei o fer una millora a les Tres Torres o a Torre Baró, potser tindrà en compte que la proporció de veïns que participen a les eleccions al primer barri és més del doble que al segon. Si traslladem aquesta idea a àmbits superiors, és fàcil de veure com les desigualtats en participació poden conduir a polítiques que afavoreixin els sectors que voten més i, per tant, reforcin les desigualtats socials. Dit d’una altra manera: hi ha una part de la ciutadania que fa sentir més la seva veu a les urnes, i això fa que els seus interessos estiguin més ben representats.

En la mesura en què les desigualtats socials es traslladin al terreny de la política, es pot caure en una mena de cercle viciós en què les desigualtats es van reforçant. La gent amb menys recursos vota menys i, per tant, els polítics tenen incentius per donar prioritat als interessos dels que tenen més recursos, i això pot suposar un increment de les desigualtats.

Gènere i edat, dos factors que també hi influeixen

Tot i que la dimensió socioeconòmica d’aquestes desigualtats és possiblement la més rellevant, no és l’única. També hi ha hagut, tradicionalment, diferències de gènere en la propensió a participar en política: les dones han sigut més abstencionistes que els homes. Aquestes diferències en bona part s’han esvaït, especialment entre les generacions més joves, però ajuden a entendre també que sovint el paper i els interessos de les dones hagin quedat en un segon pla en el disseny de moltes polítiques.

L’edat és un altre factor relacionat amb la participació que pot tenir conseqüències polítiques: el fet que els joves votin molt menys que les generacions més grans a l’Estat sovint s’ha citat com un dels factors que expliquen que en les polítiques de retallades socials s’hagin preservat durant més temps les pensions i, en canvi, les ajudes a famílies amb nens petits desapareguessin del mapa quan va començar l’austeritat. I ja eren, abans de la crisi, un pilar poc desenvolupat del nostre estat del benestar.

L’origen dels electors és també un factor a tenir en compte. A mesura que la població provinent de la immigració va adquirint el dret a vot, es va fent palès que la seva participació és més baixa. Durant molt de temps a Catalunya, a les eleccions al Parlament, la participació als barris amb més població nascuda a la resta de l’Estat era significativament més baixa. Participar en uns comicis requereix una certa integració i sentiment de pertinença a la comunitat política, i això sovint és més feble entre les persones immigrades que entre els nascuts a cada lloc.

La importància del sistema electoral

Les desigualtats en participació són un fenomen molt general, per bé que no es donen amb la mateixa intensitat a tot arreu. L’estat espanyol sovint es presenta com un cas de baixa desigualtat en participació mentre que d’altres, com els EUA, tenen diferències molt més acusades entre grups educatius. La politòloga catalana Aina Gallego ho analitza amb detall al llibre Unequal turnout worldwide (Cambridge University Press, 2014), en el qual mostra algunes causes que expliquen aquestes diferències i dóna pistes sobre possibles solucions.

Els sistemes electorals són un element que pot influir en aquestes desigualtats. Com demostra Gallego, com més complex sigui el procediment de vot, més difícil serà per als electors amb menys estudis participar en les eleccions. Per això, sistemes electorals i polítics més senzills afavoreixen la igualtat. És un fet a tenir en compte quan es debaten reformes de la llei electoral a casa nostra, i ha sigut sorprenentment absent en el debat. Sistemes que requereixin múltiples vots o expressions complexes de les preferències dels electors poden suposar obstacles afegits a la participació dels que tenen més dificultats per accedir a la informació necessària per votar. Quan des del Parlament se suggereixen sistemes complexos inspirats en l’alemany per a la futura llei electoral, també s’hauria de tenir present que poden acabar reforçant les diferències en participació.

Esclar que n’hi ha que defensen la conveniència d’establir barreres per garantir que participaran en les eleccions els més interessants i informats i, per tant, la decisió col·lectiva serà més informada. Arguments semblants s’havien fet servir històricament per defensar el sufragi censatari o per rebutjar el sufragi femení, però l’evolució de la democràcia ha anat cap a una altra direcció.

El vot obligatori com a remei infal·lible

Els sistemes electorals senzills poden afavorir la igualtat, però el remei més efectiu per acabar amb les desigualtats en participació és, sens dubte, el vot obligatori. Convertir la participació electoral en un deure cívic, l’incompliment del qual pot estar sotmès a una petita sanció, fa que participi gairebé tota la població i, per tant, desapareixen les diferències entre grups. Tot i que és aliè a la nostra tradició, el vot és obligatori en països com Bèlgica, Luxemburg, Grècia i l’Argentina. Les fórmules concretes són variades, ja que en alguns països les sancions s’apliquen de forma més estricta que en d’altres, i en alguns casos el que és obligatori és l’assistència al col·legi electoral, però no l’emissió del vot.

Al nostre país, el vot legalment és considerat un dret i no un deure. Els detractors del vot obligatori l’assenyalen com una limitació a la llibertat individual i una penalització a una opció legítima com l’abstenció. Mentre que el vot obligatori és un tabú, la participació com a membre de la mesa electoral és obligatòria pels ciutadans triats per sorteig.

I les altres formes de participació?

Els ciutadans podem participar en política de moltes maneres, no només votant. La participació en manifestacions i vagues, les recollides de signatures o els boicots organitzats a determinats productes són algunes vies per influir en les decisions polítiques. En aquests casos, però, les desigualtats en participació són encara més marcades: com més exigent sigui una forma de participació, més minoritària serà i sovint també més desigual. Si el nivell de recursos té influència en la propensió a votar, encara són més importants per explicar per què uns ciutadans es manifesten o pertanyen a organitzacions i d’altres no. Les dades mostren com el vot és la forma de participació més igualitària. Lògicament aquest no ha de ser l’únic criteri, però en les discussions sobre participació convindria saber que la introducció de mecanismes addicionals complexos per participar reforçarà les desigualtats si no hi ha instruments de compensació.

Tot i que el nostre país no està entre els que tenen unes desigualtats en participació més elevades, les diferències entre barris suggereixen que els ciutadans amb menys recursos acudeixen menys a les urnes. Aquestes desigualtats poden tenir conseqüències importants sobre el bon funcionament de la democràcia i, per tant, seria aconsellable que aquesta qüestió entrés en el debat públic.

Més continguts de

El + vist

El + comentat