BARCELONA"La prioritat de la legislatura serà la crisi", va assegurar Mariano Rajoy a Joan Carles I en la seva primera entrevista després de ser investit president espanyol. Era el mateix discurs repetit en campanya electoral, quan va afirmar que el debat identitari català responia a "discussions bizantines", en un intent de demostrar que, lluny de predecessors seus com José María Aznar, la qüestió nacional no li feia perdre la son i només es preocupava per l'economia. L'ofensiva recentralitzadora iniciada ha evidenciat la poca consistència de les paraules, però, a més, els líders autonòmics del PP als Països Catalans s'han acarnissat aquest temps amb el català com no ho havien fet mai abans.
Igualment, l'ofensiva té ben poc a veure amb la crisi, atès que algunes de les mesures -com els canvis en l'educació- costaran més diners a l'administració, però està ben coordinada entre les federacions del PP. Busquen avançar en un ritme semblant contra la normalització lingüística amb un manual d'actuació compartit.
El president de la Societat Catalana de Sociolingüística, Joaquim Torres, creu que al darrere hi ha una "visió uniformitzadora de l'Estat, un intent d'imposar una sola llengua, cultura i nació". "No sé si hi ha un cervell únic que ho dirigeix", reconeix, però sí que detecta un repunt de les hostilitats cap al català, un desinhibiment definitiu del nacionalisme espanyol, que a la fi de la dictadura s'havia relaxat. "El cas de les Balears és interessant", apunta, ja que els seus anteriors governs del PP mai havien atacat tant el català, fet que evidencia un canvi d'actitud.
Les fórmules per debilitar la llengua són diverses i en alguns territoris poden pesar més unes que altres, però per Torres "la qüestió central és el valor social" del català, el prestigi que fa que els parlants s'hi adhereixin o s'hi mantinguin fidels. "Si la llengua no té un estat al darrere o el que té hi és contrari -com és el cas-, es perd valor social", assegura, tot i que els executius autonòmics poden treballar per combatre les pulsions de Madrid o fer-li el joc. El PP opta per la segona opció principalment a través de cinc vies.
1. Qüestionar la unitat de la llengua catalana
Mai fins ara el català tenia tants noms per definir-se. Al ja clàssic valencià, el president balear, José Ramon Bauzá, parla ara de mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc segons l'illa en què es parli, i el govern aragonès del PP definirà per llei com a "aragonès oriental" el català de la Franja de Ponent. És clar que una llengua té més prestigi si la parlen deu milions de persones -el total de parlants de català- que si la parlen les desenes de milers d'habitants de la Franja o Menorca, perquè es veu més inútil i provinciana que si es tracta com la novena llengua de la UE. Torres explica, però, que en els últims 10 o 20 anys "hi ha hagut un avenç molt important en la consciència d'igualtat de la llengua", especialment arran del seu ensenyament. Fins i tot al País Valencià, origen del secessionisme, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua -un organisme oficial- ho accepta.
2. Posar traves en el sistema educatiu
Els principals canvis normatius vénen en l'ensenyament: el president valencià, Alberto Fabra, vol substituir la doble línia en català i castellà per un sistema trilingüe, mentre Bauzà es carrega la immersió lingüística per aplicar el difunt model valencià. En els dos casos s'han trobat amb una forta oposició i, sobretot a les Balears, la prioritat massiva per la línia en català ha demostrat que "l'adhesió a la llengua és molt més alta del que es pensaven". El fet que una llengua sigui vehicular en l'educació també és un element de prestigi i, sobretot, permet que gairebé tota la població la conegui per sempre. "I durant la vida, es fan més canvis cap al català que cap al castellà" explica Torres. La presidenta del PP a Catalunya, Alícia Sánchez Camacho, clama també sense èxit per un model com el de Fabra.
3. Evitar l'obligatorietat del seu coneixement
Fins ara els treballadors públics de Catalunya i Balears havien de conèixer el català, però ara Bauzá vol eliminar el requisit. "En realitat és una imposició cap a la població", explica Torres, perquè no pot fer servir el català a l'administració. Camacho vol que tampoc sigui obligatori en l'etiquetatge i el cinema a Catalunya, cosa que faria possible viure només en castellà, i el català es convertiria en un element prescindible i sense valor.
4. Convertir en conflictiva la normalització
La tendència natural de les persones és evitar els conflictes. Per això el PP tenyeix la normalització del català com una confrontació i defensa evitar regulacions, sabedors que així el castellà s'imposarà per una fortalesa més gran d'inici. Tot i això, "el conflicte el provoquen ells", afirma Torres, que recorda que ara xiulen Bauzá allà on va. Per fer sensació de normalitat, a més, Fabra mai parla en català, i així el prestigi propi de la llengua del president es transfereix al castellà.
5. Limitar les ajudes a la promoció amb la crisi
L'excusa de la crisi és perfecta a ulls del PP per retallar les ajudes al català. Bauzá ha anul·lat els ajuts a la premsa en català, als dinamitzadors lingüístics i a nombroses associacions favorables a la normalització lingüística. Camacho també carrega a Catalunya contra les subvencions a entitats com Òmnium.
