De Guindos versus Montoro: el rosari de desavinences públiques de dos ministres

MadridEls dos ministres econòmics del govern de Mariano Rajoy han topat pràcticament des del primer dia. Hi ha un bon grapat de casos en què Luis de Guindos i Cristóbal Montoro s'han contradit públicament i en què les propostes de l'un s'han imposat sobre les de l'altre. De fet, és molt difícil veure'ls junts en un mateix acte, i les diferències de tarannà són evidents.

De Guindos no forma part del núcli dur del PP. És, per tant, menys polític i més tècnic. A més a més, acostuma a ser molt cordial amb els periodistes i adversaris polítics. És l'interlocutor amb Brussel·les.

En canvi, Montoro té un perfil molt més polític. Pensa en el cost electoral de les mesures, tendeix a fer bromes i a mostrar-se vehement amb els seus adversaris polítics. Én general, tendeix a ser més proper i obert que De Guindos, però més reticent a parlar amb un micròfon al davant. És l'interlocutor amb les comunitats autònomes.

Aquests són els 7 xocs més destacats entre tots dos:

1. Gener del 2012. A les poques setmanes d'iniciar-se l'executiu de Rajoy, ja es va produir el primer xoc entre el ministre d'Economia, Luis de Guindos, el d'Hisenda, Cristóbal Montoro. Al gener del 2012, després de conèixer l'empitjorament de les previsions econòmiques de l'FMI, Montoro va descartar poder arribar a l'objectiu de dèficit públic que en aquell moment era del 4,4% del PIB. Ràpidament De Guindos ho va negar i va subratllar que Espanya estava compromesa amb la meta del 4,4%, que més tard sí va ser flexibilitzada. El mateix va fer la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría.2. Març del 2012

. Les opinions van canviar ràpidament i al març Rajoy va anunciar que el nou límit de dèficit seria del 5,8% perquè arribar al 4,4% era impossible. Però la xifra no havia estat pactada amb Brussel·les, que als pocs dies va rebaixar-la al 5,3%. Hi havia cinc dècimes extres de dèficit que no havien estat distribuïdes entre les diferents administracions. De Guindos va afirmar a Brussel·les que aquests 5.000 milions de nous ajustos (equivalents a les cinc dècimes addicionals) es repartirien entre l'Estat i les autonomies, però només dues hores després Montoro el va desmentir i va dir que l'Estat assumiria per complet l'esforç extra.

3. Abril del 2012. Les mesures dels pressupostos són insuficients per assolir l'objectiu de dèficit i el govern necessita nous ajustos per seguir reduint els números vermells dels comptes públics, un d'ells apujar l'IVA. Fins al juliol no s'aprovarà definitivament. L'increment de l'IVA el reclamava insistentment De Guindos però que Montoro havia descartat repetidament en públic amb vehemència durant mesos. De fet, habitualment li retreia al PSOE al Congrés que hagués augmentat l'IVA que afecta a tots els ciutadans per igual.

4. Juliol del 2012. La propera victòria és de Montoro, que es planta i rebutja els hispanobons, una proposta de la Generalitat consistent en emissions de deute conjuntes de totes les comunitats amb l'aval de l'Estat per permetre a les autonomies finançar-se als mercats a preus sostenibles. De Guindos veia amb bons ulls aquesta proposta sempre que inclogués condicions severes per evitar que les autonomies es relaxessin en els esforços per reduir el dèficit. No obstant, Montoro -fidel al seu paper de policia dolent amb les comunitats-, s'hi va oposar amb fermesa perquè considerava que seria mutualitzar el risc i no es podia premiar les autonomies amb més dèficit, com Catalunya. Montoro va acabar guanyant la partida i al juliol es va idear el FLA. Un simple fons que proporciona ajudes individuals, sense cap tipus d'emissió ni aval, però això sí, a un interès més baix del que exigeixen els mercats a les comunitats.

5. Setembre del 2012. Ara De Guindos li torna una mica la jugada en el debat dels hispanobons. El ministre d'Economia no està gens disposat a tornar a cedir davant Montoro i aposta perquè no hi hagi un fons, sinó que les ajudes vinguin directament de les subhastes del Tresor, que emetrà el deute que li hagin demanat prèviament les autonomies. Finalment el fons es manté però tot el finançament ve del Tresor, com volia De Guindos.

6. Abril del 2013. De moment aquest any hi hagut menys discrepàncies públiques entre tots. La penúltima va ser fa dues setmanes. Pocs dies abans de donar a conèixer les noves previsions econòmiques i el topall de dèficit (que s'apuja fins el 6,3%), De Guindos avança, en una entrevista, que l'objectiu de dèficit s'incrementarà i que per tant hi haurà una certa relaxació. Ràpidament, en un acte públic, Montoro reacciona i nega cap tipus de "relaxació".

7. Maig del 2013. L'últim xoc és d'aquesta setmana. Dimarts, De Guindos assegura que "les comunitats més complidores han de tenir algun avantatge en les seves decisions d'ingressos i despeses i des del punt de vista del seu finançament" en el repartiment asimètric de l'objectiu de dèficit. No obstant, Montoro, tal com publica aquest divendres l'ARA, s'hi oposa i ha imposat la seva tesi de no premiar ningú.