Un procés legitimat i reforçat pel 'no' de l'Estat: 5 claus per interpretar Mas

BarcelonaL'hora i cinquanta minuts que ha invertit Artur Mas en el seu discurs per obrir el debat ha girat entorn de quatre grans eixos (dret a decidir, finances de la Generalitat, comportament de l'economia i estat del benestar, i restitució de la confiança en les institucions), però en la seva intervenció es poden identificar de forma clara cinc claus que condicionaran el debat de dijous i el sentit de les resolucions que els 135 diputats debatran i aprovaran el divendres:

1. Un procés legítim i fruit del final del sistema nascut a la Transició. A l'hora de justificar la transició nacional i l'aspiració majoritària de dotar Catalunya d'un estat propi, Mas s'ha remuntat al procés d'elaboració de l'Estatut d'Autonomia vigent. Des que el mateix Parlament el va aprovar, el 30 de setembre del 2005, amb el suport de les forces del tripartit d'esquerres i de CiU, tot es va tòrcer. Retallades al Congrés, a la Moncloa (amb ell i José Luis Rodríguez Zapatero com a protagonistes), incompliments ja d'entrada i finalment la destralada del Tribunal Constitucional el 2010. I a partir d'aquí, i de la constatació de l'esgotament del model autonòmic i del pacte constitucional del 1978, la reacció catalana: la manifestació del 10-J del 2010, la de l'11 de setembre de l'any passat i la Via Catalana d'aquest setembre. I enmig d'aquesta reacció unes eleccions, les del 25-N, amb una participació del 70% i un mandat clar de poder exercir el dret a decidir aquesta legislatura. Amb 107 dels 135 diputats favorables a canviar l'statu quo Catalunya ha entrat en una "dimensió desconeguda" però que no té "marxa enrere". Mas no vol passar a la història com el president que no ha estat capaç de materialitzar els anhels d'una majoria de catalans. Al final de la seva intervenció ha indicat que a la Via Catalana, malgrat la pluralitat dels assistents, el clam era per la independència. El president ha presentat un sobiranisme que no és antiespanyol però que ja es veu incapaç de reformar un Estat en el que ja no confia malgrat l'"afecte" dels catalans per Espanya.

2. L'Estat aboca a la unilateralitat. Artur Mas ha donat rèplica, sense citar-los, al seu soci i número dos de la federació CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, i al líder del PSC, Pere Navarro, que advoquen per una "tercera via" entre la recentralització del PP i el sobiranisme que propugnen CDC i ERC i al qual ells es resisteixen. El cap de l'executiu s'ha preguntat de forma retòrica "què es pot negociar" si el govern de Mariano Rajoy es nega a acceptar el dret a decidir. La posició del PP, que a Catalunya reforça una minoria "que no pot bloquejar les aspiracions democràtiques de la majoria", ha afirmat que l'aboca a unes eleccions plebiscitàries. Queda clar, doncs, que Mas només convocarà la consulta si és acordada o tolerada per l'Estat. En cap cas promourà una consulta amb la legalitat catalana i amb l'aparell de l'Estat en contra. La resposta que es dibuixa al bloqueig de l'Estat són unes eleccions plebiscitàries per proclamar l'estat propi si hi ha una majoria de partits clara.

3. Més 2014 que 2016. En el seu discurs, Mas ha deixat clar que l'any que ve, el 2014, ha de ser el del dret a decidir. Abans que acabi el 2013 caldrà acordar la data, la pregunta -ha parlat d'una pregunta i no de diverses, i això és important i esclaridor- i la via triada per fer la consulta pactada amb l'Estat i fer tot el possible per exercir-lo. Ha donat a entendre que, si Rajoy no s'estova, es pot veure abocat a dissoldre anticipadament la cambra i convocar les plebiscitàries. Els seus socis d'ERC li van traslladar certa incomoditat perquè va manifestar a principis de setembre que tenia intenció d'esgotar la legislatura encara que no es pogués celebrar la consulta i no estan disposats a sostenir el govern més enllà del 2014. Aquest dimecres ha evitat repetir el propòsit potser per evitar enrarir el clima amb Oriol Junqueras en un debat en què hi ha certa tensió al seu grup pels moviments de Duran i en què el PSC i el PP no li posaran fàcil. Quan ha enumerat els grans projectes del país sí que ha citat el 2016 com a final de legislatura, "si no decideixo convocar anticipades com a l'anterior mandat".

4. Una pròrroga de pressupostos justificada i amb suports. Mas ha solemnitzat el canvi d'orientació de la política econòmica acordat amb ERC i la reversibilitat de les retallades. Si l'Estat aixeca el veto a l'impost dels dipòsits bancaris que va pactar amb Junqueras, servirà perquè els funcionaris cobrin la paga extra, i ha carregat contra els interessos del voluminós deute contret pel tripartit. Ha afirmat que la pròrroga dels pressupostos era l'única sortida per no haver de retallar 1.800 milions i és conseqüència d'un repartiment del marge de dèficit injust entre l'Estat i la resta d'administracions. L'oposició li retreu, però, que l'abril del 2012 els seus diputats a Madrid donessin suport juntament amb UPyD i UPN a la llei d'estabilitat pressupostària del PP, que colla els governs autonòmics.

5. També bones notícies. Artur Mas no s'escaparà de les acusacions de cofoisme, però a banda de la seva acció de govern ha volgut enumerar coses que van bé a Catalunya, des de la marca Barcelona fins a la projecció d'artistes com Antoni Miró i Salvador Dalí al món. També n'ha exposat d'atribuïbles al seu govern, com la innovació o la reducció del fracàs escolar. De dèficits també n'ha assenyalat, com les beques menjador, les llistes d'espera o l'atur juvenil, però el discurs del president desprenia un cert optimisme per la recuperació econòmica, vinculada sobretot a la internacionalització de l'economia catalana.