Era el 13 de desembre del 2005. L'Estatut començava a fer el seu camí al Congrés, on seria escapçat sense contemplacions abans de ser sotmès a referèndum i a una nova retallada al Tribunal Constitucional. Aquell dia, en un ple qualsevol als inicis de l'era Zapatero, el Parlament enviava al Congrés una proposició per reformar la llei orgànica del Constitucional i facultar la Generalitat per interposar recurs contra el bloqueig de competències per part de l'Estat. El PSC, com la resta del catalanisme, hi havia votat a favor al Parlament. La socialista catalana que demanava als diputats al Congrés el sí a la reforma era Lídia Santos. Davant seu, els diputats del PP i els del PSOE. El no del grup socialista al Congrés el defensava Jordi Pedret, company de partit i marit de Santos. Va dir que la petició estava desfasada. Dirigents socialistes argumentaven que una nova llei estatal ja recolliria al seu moment la petició. Al final, res de res. La sessió surrealista que va protagonitzar el matrimoni Santos-Pedret ha estat, durant molts anys, el dia a dia una mica esquizofrènic del PSC. Votar una cosa a Barcelona i una altra a Madrid. I la resta de grups, singularment CiU, hi han sucat pa i els hi han fet caure de quatre grapes sovint.
La relació PSC-PSOE sempre ha estat difícil, però els uns i els altres havien estat fins ara capaços de sortir del pas i hi veien més rèdits que no pas pegues. Ara, amb els socialistes molt debilitats tant a Madrid com a Barcelona i sense perspectives realistes de recuperar la Moncloa o la Generalitat a curt o mitjà termini, tothom hi té poc a perdre i Navarro ha fet de la coherència el seu gran actiu polític per recuperar centralitat emancipant-se. Va dir que no repetiria l'error de votar blanc al Parlament i negre al Congrés i que si no s'arbitrava la discrepància optaria pels fets consumats.
Navarro i el seu equip han constatat (amb cruesa) que en els últims anys les contradiccions amb el PSOE els han passat factura. El PSC -a la Generalitat entre el 2003 i el 2010- va treure suc material de la seva aportació decisiva per dur Zapatero a la Moncloa, però el desgast polític s'ha fet molt evident i les acusacions de sucursalisme cada cop han costat més de capejar. I a mesura que dirigents de l'ala més catalanista s'allunyaven del partit (primer Pasqual Maragall, després Antoni Castells i Montserrat Tura, i últimament Quim Nadal o Àngel Ros) la crítica es feia més versemblant.
Fer de ròtula ara costa més
Des de la seva fundació el 1978 fonent la federació catalana del PSOE amb les famílies del socialisme català, el PSC ha fet de ròtula entre el catalanisme i l'esquerra espanyola. Però el centre de gravetat s'ha mogut per a tots. El catalanisme s'ha fet sobiranista i al camp de l'esquerra espanyola UPyD pressiona i encareix les picades d'ullet federals. Miquel Iceta reconeixia poc després que Montilla perdés les eleccions del 2010 que no votar a Madrid la resolució per ratificar-se en el preàmbul de l'Estatut després de la sentència del TC, tal com havien fet a Barcelona els grups catalans dies abans, havia estat un error que no es podia repetir.
Però va passar, en aquest cas amb el fons de competitivitat que el govern de Zapatero es negava a pagar a la Generalitat. I abans amb els papers de Salamanca, les ajudes a les ONG, les seleccions o quan Ernest Lluch, en els últims dies de l'existència del grup propi a Madrid, l'any 1982, es va negar a presentar les esmenes contra la Loapa. Sempre tenien excuses polítiques o formals per dir no i seguir fent costat al PSOE. Fins al punt que les explicacions eren de tot menys un cant a la coherència que ara busca Navarro.
La prioritat del PSC segueix sent atreure el PSOE, tal com ha fet últimament amb la demanda d'una reforma federal de la Constitució, i per això ara buscarà reconstruir ponts amb Ferraz. Ho faran amb un altre aire. Havent demostrat que, si cal, poden votar diferent. El d'ahir no és l'últim match ball , és el primer d'un llarg procés fins a la consulta o el que vingui. Ara, almenys Santos i Pedret podrien votar igual.
