Jordi Pujol explicava dijous a Brussel·les que CiU i Joaquín Almunia havien salvat Espanya del rescat el maig del 2010. Els nacionalistes van ajudar el govern socialista perquè canviés de rumb i apliqués les mesures que els va recomanar el comissari espanyol per satisfer la UE. En aquella fotografia es condensa l’origen del que es viurà al debat de política general: el PP presumint dels fruits d’unes retallades que aleshores va criticar; el PSOE intentant reconnectar amb unes bases que ja no se’l creuen, i el partit d’Artur Mas, que, cansat de vetllar per a l’estabilitat de l’Estat, se sent legitimitat per defensar un nou estatus per a Catalunya. Crisis superposades -de credibilitat política, de projecte socialdemòcrata, de model territorial- que no es tapen amb xifres macroeconòmiques, ni amb Europa ni amb proclames sobre la Constitució. El problema real és que Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba encara no s’han refet de l’impacte del 2010. I els lideratges febles duen a l’immobilisme.
