Política 16/10/2014

El PSOE busca un nou començament (a l'ombra de Podem i del sobiranisme)

Felipe González i Alfonso Guerra es reuneixen per celebrar els 40 anys del congrés socialista de Suresnes

Joan Rusiñol
4 min

MadridA la geografia política de Madrid, aquest dijous el bipartidisme espanyol ha coincidit -en hores diferents- a la cèntrica plaça de Cibeles. Al migdia, la FAES aznarista (en un acte en què s'ha parlat molt de llibertat) posava deures a Mariano Rajoy perquè no dialogui amb el sobiranisme. Al vespre, el PSOE ha commemorat els 40 anys del congrés de Suresnes, on el socialisme es va posar al dia i els camarades Isidoro i Andrés, el tàndem Felipe González-Alfonso Guerra, va agafar les regnes del vell partit davant els veterans de l'exili exterior. Ahir, al conclave socialista, s'hi va parlar molt de la necessitat d'un nou començament, aquella capacitat de la socialdemocràcia (del socialisme en llibertat), que deia Willy Brandt.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

"Tornarem a tenir un gran principi, al que us convoco", ha dit el secretari general socialista, Pedro Sánchez. L'escoltaven vells rockers del partit. A primera fila, l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, que no ha pres la paraula. El jove líder de la formació està convençut que si el 1982 va ser el torn de l'Espanya dels drets i la del 2004 de les llibertats, la del 2015 serà la de les oportunitats. L'extremeny Juan Carlos Rodríguez Ibarra, l'andalús Manuel Chaves i el basc Txiki Benegas aplaudien, amb la calma del jubilat que es mira les obres des de la tanca. Si el 1974 eren temps difícils ara no ho són menys, han coincidit els oradors. "Estem bastant distrets", admet González. És el pessimisme de qui ja no lidera? No: "És que sóc un optimista escarmentat, cony!".

L'ou de la serpent

La mateixa paraula té matisos diferents quan la pronuncia José María Aznar, a un cantó de la plaça de Cibeles -a l'ajuntament que presideix la seva esposa- i els caps visibles del centre-esquerra a l'altre, a la Casa d'Amèrica. Però és evident que al bipartidisme -allò que Pablo Iglesias, el d'ara, en diu la casta- els espanten els mateixos núvols i tots dos obren els paraigües abans fins i tot de la tempesta. El primer, precisament, és l'auge de Podem.

El més contundent ha sigut l'exvicepresident Guerra. Acusa la nova esquerra a la socialdemocràcia de beneficiar-se del suport mediàtic però alerta aquestes cadenes de televisió que estan "covant l'ou de la serpent": si Iglesias governa, subratlla, el primer que farà serà tancar-les com els seus "mestre d'allende los mares". El règim veneçolà s'ha convertit en un lloc comú a la política estatal espanyola, ja sigui om a espantall o com a vacuna a les temptacions de l'esquerra per desviar-se del camí marcat el 1974 al teatre Jean Vilar en un petit poble al costat de París.

"Tot es converteix en banal o en demagògia populista", coincideix González, que posa deures al deixeble Sánchez: ha de fer com ell el 1982 i construir un projecte de "vocació majoritària", capaç de recuperar la "credibilitat". I en això estan d'acord els d'abans i els d'ara: cal fer una oferta econòmica que posi a ratlla els excessos del mercat -que refaci el consens entre capital i treball escapçat els últims temps- i que torni a cosir un sistema institucional en crisi, des de la justícia al debat territorial. Seran capaços de seduir com ho van fer aleshores? "La utopia no és res més que una veritat anticipada", ha dit Sánchez, convençut que sabrà desbrossar el camí, netejar el llit del riu per arribar a la Moncloa.

Amb Rodrigo Rato declarant a l'Audiència Nacional, el secretari general socialista s'ha referit a l'exemplaritat i la necessitat de coherència. Guerra, que segueix sent diputat al Congrés, ha llençat un dard enverinat contra alguns dels seus companys: "M'avergonyeixo de qui, per diners, apunyala els principis del socialisme". Sánchez ha insistit que acabarà amb les "portes giratòries". González ja havia parlat.

"Bons i mals catalans": la comparació amb el franquisme

Ningú ha passat per alt el debat amb Catalunya. El d'avui era un acte de nostàlgia però mogut per la urgència de recuperar al confiança de l'electorat i ser alternativa real de govern. Per tant, de no esquivar els punts calents de l'agenda. El més dur, de nou, Guerra. Per ell "socialisme i nacionalisme són incompatibles". Retornant a tesis que ja ha defensat altres vegades, l'home que es vanagloriava d'haver retallat l'Estatut, es pregunta per què hom pot cridar "Visca Catalunya" amb orgull i no "Viva Espanya". L'error, diu, és haver deixat que la dreta, aquella mateixa dreta que recelava de la Constitució, ara la "patrimonialitzi". Com havia fet Aznar al matí.

González, més pragmàtic, ha recordat la difícil història del constitucionalisme espanyol per avisar els seus deixebles que els "marcs habilitants" és millor no tocar-los gaire. De portes endins, retocar el que faci falta. Era un altre toc d'alerta a no deixar-se arrossegar per les forces polítiques que demanen un nou procés constituent. Aquella frase que "els morts no han de governar els vius" li sembla poc afortunada.

Les crítiques al procés i a Artur Mas, però, no s'han escatimat, incloses referències als anys 30, a les formes del nazisme. Guerra diu que "la política del acontentament no funciona amb els nacionalistes". González que, si amb Franco hi havia "bons i mals espanyols", ara amb el "moviment" nacionalista a Catalunya ja hi ha "bons i mals catalans".

Tost dos tenen dubtes que obrir en canal el meló constitucional sigui una bona idea.

El nou començament brandtià, el Suresnes del segle XXI, viu molt pendent dels qui, lluny del reformisme socialista, aposten per la ruptura, i d'una majoria catalana que reivindica el dret a autodeterminar-se, un clam que, en aquests 40 anys d'història, el PSOE de 1974 ha anat oblidant.

A la geografia política de Madrid, PP i PSOE coincideixen a posar distàncies -amb receptes diverses- amb els qui fan trontollar els fonaments del bipartidisme.

stats