SitgesEls mil compromissaris del congrés extraordinari d’Unió Democràtica rebien ahir, juntament amb l’acreditació, un dossier amb les 755 esmenes per reformar els estatuts del partit i un llibre de Salvador Sedó. És una guia bàsica del funcionament de la Unió Europea publicada pel Partit Popular Europeu, una mena d’ Història de Catalunya de Pilarín Bayés però encara més sintètica, amb l’excepció del títol: Europa? Què fa Europa per mi? La repetició del subjecte Europa és prescindible, com ho eren bona part de les esmenes presentades, que no van ser acceptades per l’organització de l’esdeveniment.
Malgrat que democratitzar un partit que toca tant poder pot ser una tasca feixuga, el congrés va transcórrer plàcidament i va acabar dues hores abans del previst. Un cop Sedó va anunciar a primera hora del matí que ja en té prou de ser eurodiputat, la tensió mediàtica es va apagar. Els periodistes tenien poca feina durant la resta del congrés, i es deixaven caure de tant en tant per l’entrada de l’auditori on es debatien les reformes i on no podien entrar. M’entretinc fullejant el dossier d’esmenes i el company deRAC1 Marc Martínez Amat me’n destaca la proposta més curiosa, de l’assemblea del Maresme: “En el comitè executiu local no pot constar-hi més d’un 25% dels seus membres electes que siguin membres d’una mateixa família fins a un segon grau de consanguinitat”. L’esmena va ser retirada, potser perquè Unió és per sobre de tot un partit de i per a la institució familiar, com va remarcar Espadaler: “Tenim la necessitat imperiosa de protegir les famílies des del poder públic”.
Fer política amb els fills o els cosins ha de tenir aspectes positius, no només per a la conciliació familiar. Segurament tothom s’entén millor i no cal donar gaires explicacions quan hi ha problemes, com quan Pelegrí va precisar, sense que el comentari vingués al cas, que “Unió Democràtica no és un projecte personal de ningú”.
Potser perquè és un partit familiar, exactament quan Espadaler va dir l’última paraula del discurs de cloenda, bona part dels compromissaris van arrencar a córrer cap a casa, oblidant-se fins i tot que encara quedava cantar Els segadors. Els que no marxen cap a casa es queden a dinar entrepans de paté de llauna, com aquells que ens feia la mare per esmorzar a l’escola. L’auditori ja és buit quan surt Sedó tot sol, fent cara de separació forçosa. Segur que la família li trobarà una nova feina.
