MadridNo hauria de ser notícia però ho és. Arribats a aquest punt de la democràcia encara sorprèn que dos polítics amb visions antagòniques en el model d’estat comparteixin taula per debatre. Per discrepar. I que ho facin al Congrés i en un acte presidit pel seu màxim representant, Jesús Posada. Ahir, però, va passar. Rosa Díez, líder d’Unió Progrés i Democràcia (UPyD), va presentar el llibre d’Alfred Bosch, el portaveu d’ERC a Madrid, titulat Como amigos. La independencia interesa a los españoles.
A alguns sectors de la dreta els va coure, l’acte d’ahir. De “tonto institucional” va titllar Alfonso Ussía a Posada per haver donat cobertura a la presentació. I ho va escriure en un d’aquells diaris de la capital espanyola que branden a tota hora l’esperit de la Transició, la concòrdia i la moderació. El president de la cambra s’ho prenia amb humor, amb aquella calma soriana que tan bé sintonitza amb l’estil del seu bon amic Mariano Rajoy. A les files independentistes, però, n’hi havia que tampoc ho acabaven de veure amb bons ulls. “Amb qui volen que dialogui, amb en Joan Tardà?”, es preguntava Bosch. “El diàleg polític ha de ser amb el rival”, afegia.
El diputat independentista va ser el primer a arribar a la Sala Clara Campoamor, un lloc escaient per parlar d’urnes i democràcia. Com una ironia del destí, ell i Díez es van posar a conversar al davant d’una porta amb un vistós cartell vermell: “Sense sortida”, s’hi podia llegir.
I de sortides -impossibles o necessàries, aspres o amistoses- va anar la cosa. De comment te dire adieu, que cantava Françoise Hardy.
Quedar com a amics
En una parella no és (gairebé) mai fàcil separar-se. “Les noies sabem que quan ens diuen «Quedem com a amics» és que ens estan deixant”, va avisar la diputada espanyolista -ella es defineix com a patriota-, citant una frase de la seva companya de grup, Irene Lozano. Al pati de butaques els escoltaven parlamentaris dels dos partits: els d’UPyD davant de la seva cap de files, els republicans davant del seu.
Per Rosa Díez, però, el procés català no pot prendre d’exemple el model d’una parella que, quan la relació s’ha acabat, opta per anar cadascú per la seva banda. Ella, que porta més de trenta anys en política, sap prou bé que aquest paral·lelisme va contra les seves tesis, segons les quals la independència només seria possible si Espanya -és a dir, un dels integrants de la parella- decidís que el matrimoni es trenca. Per això va defensar que els catalans i els espanyols són de la “mateixa sang” i que, per tant, “de la família no te’n pots divorciar”. Se sobreentén, doncs, que només és possible emancipar-se si ho aproven en un dinar pares i germans. Mentre això no passi, Catalunya ha de complir les lleis i UPyD exigirà que, si el 9 de novembre “algú posa urnes” al carrer per consultar el futur polític als catalans, els Mossos d’Esquadra o la Guàrdia Civil les retirin.
“No sigui xèrif”, li va demanar Bosch. La cordialitat entre els dos era evident: intentaven tractar-se de vostè, però constantment tornaven al tu més familiar. El diputat d’ERC va insistir que Espanya no podrà frenar la ruptura si els catalans, majoritàriament, trien aquest camí. Davant l’evidència, va recomanar a partits com el de Rosa Díez que “gaudeixin” del procés i que abandonin “la síndrome de la reina madrastra”, que no deixa volar amb llibertat la filla més jove i més guapa. “Passem del matrimoni rondinaire a una relació amistosa. I vés a saber si, en el futur, ens podem convertir en grans i apassionats amants”, va sentenciar Bosch.
Ahir, com a mínim, es va aconseguir debatre com a amics.
