És la creu que arrossega l'autonomia catalana: qualsevol reforma requereix permís de les institucions espanyoles. Un cop a Madrid, les demandes catalanes acostumen a topar amb el rebuig frontal o, pitjor, amb un silenci administratiu que deixa morir les propostes en el laberint procedimental de la burocràcia espanyola.
Tant de bo no sigui el cas de la banca pública: és un instrument necessari per a un teixit productiu totalment ofegat per una combinació letal d'una austeritat sense mesura i una reestructuració bancària que ha posat en primer terme els interessos dels creditors, i no els de l'economia productiva ni la ciutadania. Hem abocat desenes de milers de milions d'euros a les nostres caixes i bancs sense que això hagi servit perquè l'activitat econòmica es pugui reprendre. I així anem.
