Política 07/03/2014

El regionalisme patriòtic, la fórmula extremenya d’èxit

Monago copia l’estil i el fons dels seus predecessors

i
Joan Rusiñol
2 min

Madrid“Saben que, en els últims deu anys, les subvencions del ministeri de Foment només han anat a parar amb intensitat a una comunitat autònoma? Ja s’imaginen tots quina és”, va etzibar ahir el president d’Extremadura, José Antonio Monago, en un esmorzar informatiu a Madrid. El més revelador és que, a la sala, tothom va donar per fet que es referia a Catalunya. La pregunta evidenciava fins a quin punt és previsible el discurs del màxim representant institucional extremeny, malgrat que canviés de color polític el 2011. El PP ha heretat la mateixa fórmula d’èxit desenvolupada durant anys pel PSOE: un regionalisme que, aixecant amb una mà la bandera de l’interès general d’Espanya, subministra clatellots constants a Catalunya amb l’altra.

Inscriu-te a la newsletter Política Una mirada a les bambolines del poder
Inscriu-t’hi

El socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, president de la comunitat del 1983 al 2007, va posar les bases d’aquest particular nacionalisme que ha convertit Extremadura en una peça que els governs espanyols tenen molt en compte en tots els repartiments de fons autonòmics. La seva influència va més enllà del pes en l’economia i de la població en el conjunt de l’Estat.

Pensant en Espanya

Rodríguez Ibarra, ara membre del Consell d’Estat, va escenificar sempre una malfiança cap als processos de negociació per repensar el sistema de finançament. Els presentava com una operació de CiU que, aprofitant la posició de partit frontissa al Congrés, ampliava el percentatge d’impostos cedits a Catalunya.

De fet, Extremadura, Castella-la Manxa i Andalusia no van signar l’acord del 1997. Rodríguez Ibarra es justificava ja aleshores amb l’argument que el nou pacte per repartir l’IRPF “s’oposava a la idea” que ell té d’Espanya. Es tractava de tapar amb la bandera les reivindicacions particulars. Una estratègia que durant els seus mandats va complementar amb dards constants cap als governs de la Generalitat, del color polític que fossin. Ara, disset anys més tard, l’expresident va més enllà i aposta per “constitucionalitzar” el finançament autonòmic.

El seu successor, el també socialista Guillermo Fernández Vara -que havia militat a les joventuts d’Aliança Popular-, va copiar-li el discurs. A ell li va tocar negociar el model del 2009, una batalla liderada pel govern de José Montilla i amb Rodríguez Zapatero a la Moncloa.

Ciutadans i territoris

El posicionament de Fernández Vara va posar l’accent en la necessitat de no debilitar el marge de gestió del govern espanyol. És a dir, de protegir l’estat central de les suposades pretensions dels catalans a l’hora de reduir la solidaritat entre territoris. En aquesta línia, socialistes i populars extremenys van arribar a pactar el 2008 un text per demanar a Madrid que no publiqués les balances fiscals amb la retòrica que “a Espanya tributen les persones, no els territoris”. Paradoxalment, però, Vara va presumir d’arrencar el compromís al president espanyol de crear un fons que garantís una progressiva convergència entre comunitats. Entre territoris. Ahir, Monago va reclamar que es blindi per llei un 1% del pressupost per garantir aquesta bossa de diners. “La pela és la pela”, va dir. I sempre mirant de cua d’ull Catalunya, amb qui, va assegurar, “no té cap problema”. És la fórmula de sempre.

stats