Cal estudiar el mapa per adonar-nos de la peculiar situació geogràfica i política de Llívia. És veritat que tothom coneix aquesta petita vila cerdana, entre altres coses, per la Farmàcia Esteve, una de les més antigues d’Europa, que possiblement remunta la seva història a principis del segle XV, tot i que només està documentada des del 1594. Es tracta d’una fita científica molt bonica, que queda molt bé, però el que encara és més singular de Llívia és que és un enclavament de l'estat espanyol dins del territori de l'estat francès. Fixem-nos en el mapa. La situació és sorprenent. Crec que val la pena repassar els fets, perquè tenen a veure directament amb la perícia política i la força captivadora dels mots; en definitiva, la situació actual de Llívia ens remet al Tractat dels Pirineus (1659) i la repartició -mutilació- del nostre territori entre espanyols i francesos.
En el context d’aquest tractat innominable, el regne de França va aconseguir tot el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya. Les dues bandes es van repartir el motí. Van jugar a cromos. Però per la Cerdanya en concret, les negociacions van ser més dures, amb llargues discussions i disputes: ambdues parts sabien el que s’hi jugaven i els avantatges estratègics que comportava la possessió d’aquestes terres. Ens ho podem imaginar: els comissionats espanyols i francesos es van passar setmanes i mesos litigant la històrica repartició catalana, que entre uns i altres va quedar tal com la podem veure ara. Els francesos van arribar a acceptar deixar-se perdre Bellver en favor d’Espanya, i fins i tot Puigcerdà, a canvi que els castellans els garantissin l’annexió de trenta-tres pobles cerdans, fet que va succeir. Amb una excepció, Llívia, per la intervenció providencial i les arts polítiques d’un noble català anomenat Miquel de Salbà i de Vallgornera.
Salbà, que acabada la Guerra dels Segadors s’havia afanyat a mostrar la seva fidelitat a Felip IV, va ser recompensat pel rei amb càrrecs i privilegis, entre el quals ser marquès. Servir el rei tenia els seus avantatges, és evident: treballar per la Corona espanyola li va suposar escalar posicions i ocupar no sé quants llocs i càrrecs. En Salbà devia remenar molt bé la cua, per força dominava els assumptes de la política i de palau; es va convertir en un conseller de capa i espasa, com manen els cànons de l’època. Per tot això, el febrer del 1659 va ser nomenat membre de la comissió reial encarregada de fixar els límits fronterers entre França i l’anomenada Monarquia Hispànica, establerts per la també dita Pau dels Pirineus, l’innominable Tractat. Però amb Llívia va succeir un fet inesperat.
Salbà es va adonar que el Tractat parlava de “villages ” o “pobles” i que Llívia no era altra cosa que una “vila” i, per tant, no podia formar part de la zona segregada. Tenia raó. Bregat en els afers de la diplomàcia, i segurament més viu i experimentat que els altres, Salbà coneixia un detall important i el va posar en relleu: sabia que el 1528 l’emperador Carles V havia concedit a Llívia el títol de “vila” i ara podia utilitzar-ho al seu favor. Llívia no era village ni poble, sinó vila. No entrava en la descripció acordada. Quin murri! Amb les lleis a la mà, va fer valdre l’oposició dels lliviencs de formar part de França. Vista la història, no sé què va ser pitjor, si caure en mans espanyoles o franceses. El cas és que la intervenció va ser providencial. És veritat que el Tractat dels Pirineus va ser un assumpte molt lleig. Felip IV ho va negociar sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. Sigui com sigui, la història del tal Salbà, sense oblidar que era català al servei de Madrid i que provenia d’una nissaga d’origen bisbalenc, ens hauria de fer pensar en la política i la seva utilitat. En la política pura i dura, vull dir, la importància de tenir gent ben preparada per afrontar segons quines negociacions. Jo no em canso de mirar el mapa i admirar la forma com Llívia va quedar clavada en territori francès, perquè t’adones del que es podria arribar a aconseguir i que tot és qüestió d’habilitat i política.
