Quan la por al cotxe o l’avió és un problema

Barcelona“La por és una emoció que ens pot salvar la vida: posa en marxa una sèrie de mecanismes perquè puguem reaccionar”, diu Maribel Martínez, psicoterapeuta i coautora, juntament amb Miguel Herrador, del llibre Conducir sin miedo (Tibidabo Ediciones). Quan aquesta por ens invalida, però, es converteix en un problema. És el cas de milers de persones que tenen fòbia a determinats transports, especialment a conduir i a pujar a un avió.

L’element que ha de provocar l’alerta és l’evitació, és a dir, quan la persona evita fer el que li fa por i això li condiciona aspectes de la seva vida. “Un cert nivell de por és necessari, si no seríem uns inconscients i ens convertiríem en persones perilloses, però si no la gestionem bé es pot convertir en pànic”, insisteix Martínez. “Si un transportista agafa fòbia a conduir, per exemple, es pot trobar jugant-se la feina”, afegeix Arturo Bados, professor del departament de personalitat, avaluació i tractament psicològic de la Universitat de Barcelona. A títol d’exemple, diversos estudis apunten que l’amaxofòbia -por a conduir- pot afectar fins a un 33% de la població, tot i que sigui en graus molt diferents, segons apunta la doctora Olga Marsan, del servei mèdic del RACC. Des d’aquesta institució es dóna assistència telefònica amb un equip de metges i psicòlegs especialment sensibilitzats. “S’aconsella i es redirigeix la persona cap a organismes que puguin donar-li aquest suport; és un problema que té remei”, diu Marsan.

Segons Bados, per desenvolupar una fòbia calen tres factors: una vulnerabilitat biològica per la qual “les reaccions sentimentals i corporals negatives estan més predisposades a activar-se en situacions d’estrès”; una vulnerabilitat psicològica generalitzada, que ens fa veure imprevisibles i incontrolables les situacions estressants, i una vulnerabilitat psicològica específica o, en altres paraules, que hàgim viscut una experiència que ens ha fet agafar por a situacions, com ara un accident de cotxe o turbulències en un avió.

Quina solució té?

A partir d’aquí, el procés és semblant en la majoria de les fòbies. És com quan sentim una explosió: el cor batega, la respiració es dispara, i puja l’adrenalina, sense saber que ha passat, diu Martínez. Hi ha persones a qui aquesta activació fisiològica els fa por. “Si ho apliquem a un cotxe, on s’ha de controlar el volant, els intermitents, els miralls, les marxes, els pedals, els altres vehicles i vianants, etc., la por es multiplica i crea un context en què la persona té ansietat. Es pot saber gestionar o no”, diu.

Amb l’avió, la sensació és de claustrofòbia o ansietat. En la majoria de casos aquestes persones han tingut atacs de pànic i la consegüent sensació de perdre el control. Ho solucionen prenent ansiolítics, cosa que no passa en el cas del cotxe. En la conducció és un mateix qui ha de tenir el control, mentre que a l’avió has de deixar la vida en mans d’un altre.

Les fòbies a conduir i a volar es poden detectar reflexionant sobre qui mana. “Pregunta’t si ets lliure de decidir”, diu la psicoterapeuta. La majoria de persones que busquen ajuda, diu Martínez, arriben amb atacs de pànic, crisis d’angoixa o amb la preocupació de veure’s la vida condicionada. Són casos com el d’una senyora que no havia conduït mai i, quan el marit es va posar malalt, no el podia ni portar a l’hospital, o el d’un tripulant de cabina experimentat que després de tenir un accident de cotxe tenia por de les turbulències.

“No és qüestió de mentalitzar-se i posar-hi força de voluntat, que són imprescindibles però no suficients, sinó veure en quines trampes hem caigut”. La millor fórmula per superar la por, explica Marsan, és la teràpia amb psicòlegs especialitzats i una exposició gradual, i recorda que un cop detectat el problema, és fonamental buscar assessorament i comprensió de l’entorn. Mentre que Martínez afirma que el problema es pot solucionar per un mateix, Bados afirma que en els casos en què es fa totalment sense ajuda, “els resultats són generalment fluixos”. Més enllà de la metodologia, deixa clar quina és la solució: “La por s’ha d’afrontar”.

Tocar de peus a terra per poder volar

L’accident del vol de Spanair l’any 2008, l’MH370 de Malaysia Airlines desaparegut el 8 de març passat camí de Pequín i l’avió de la mateixa companyia abatut per un míssil a Ucraïna al juliol. Són exemples de catàstrofes aèries que, per la seva magnitud i cobertura mediàtica, generen por a volar entre la població. Segons dades de l’Organització d’Aviació Civil Internacional (OACI) del 2014, més del 50% dels 3.000 milions de viatgers que agafen un avió cada any tenen algun tipus de por a volar. Segons el tipus d’aversió als avions, els afectats poden tenir palpitacions, dificultats per respirar, suor freda... I en cas de tenir-hi fòbia, els pot resultar impossible fins i tot pujar a l’avió. Però està justificada aquesta por? Les dades demostren que no: les possibilitats de morir en un accident d’avió són d’una entre 10 milions. A més, tan sols un 13% dels accidents es produeixen per les condicions meteorològiques i només un 8% tenen lloc durant el trajecte. En altres paraules: les turbulències que tan espanten a alguns són gairebé inofensives. No obstant això, per més informació veraç que tingui una persona amb por a volar, sempre serà “insuficient”. Ho afirma Arturo Bados López, professor del departament de personalitat, avaluació i tractament psicològic de la UB, per explicar que, medicaments i exercicis de relaxació a banda, la millor solució a la fòbia passa pels cursos especialitzats que disposen de simuladors de vol o sistemes de realitat virtual. “Cal exposar la persona a les condicions reals amb què es trobarà”.