Agredolç comiat de Rubalcaba a la premsa. I algunes portades poc previsibles a banda i banda de l’eix ideològic. Per exemple, La Vanguardia, tot i estar en l’hemisferi conservador, li dispensava un comiat amable. En un dels subtítols subratllaven l’ovació que li va dedicar el Congrés i en l’altre incloïen una cita seva, en la qual assegurava marxar amb la satisfacció del deure complert. En canvi, El País, que ha sigut el seu gran aliat mediàtic, es despenjava amb un títol que traspuava sensació de fracàs: “Rubalcaba se’n va després del seu intent de posar ordre al PSOE”. I, entre els previsibles, el titular d’ El Mundo, que ha actuat de bèstia negra de Rubalcaba en més d’una ocasió i de sis. “Rubalcaba se’n va, incapaç de revitalitzar el seu partit”. La mateixa idea que a El País, però amb una banya més esmolada: com punxa aquest incapaç...! Això sí, Luis Maria Anson li dedicava fa un parell de dies una columna ben elogiosa, en la qual l’aplaudia per haver lubricat aquest traspàs reial exprés.
El sentit d’una vida
Ja he explicat algun cop que, del dramatis personae de la casa reial, la reina és qui més pietat m’inspira. I avui hi sumo un altre motiu: l’article “Dones, mares i reines”, que firmava Lucía Méndez a El Mundo. El subtítol era: “Filla de rei, esposa de rei, mare de rei. Missió complerta. La seva vida ha tingut sentit”. Potentíssim des del punt de vista literari, però d’una tristor extrema: la del personatge que no té sentit per ell mateix sinó només en relació a altres. I, esclar, la sensació que la frase encapsula un potent masclisme d’arrel històrica.
