Efímers 21/09/2015

El projecte més regenerador, també per a Espanya i Europa. L'editorial d'Antoni Bassas

3 min

Comencem una setmana decisiva i encara arrosseguem dos debats dels últims dies: la nota dels bancs i la pertinença de Catalunya a la Unió Europea.

I quan observo els arguments, penso que la possibilitat que Catalunya esdevingui un nou estat dins la Unió Europea és, de llarg, el projecte més polític més transformador, més radical, més modern, més valent i responsable, dit en una sola paraula, regenerador, dels que es puguin plantejar ara mateix, no tan sols a Catalunya, esclar, sinó a Espanya i a Europa.

Regenerador, en primer lloc, pel plantejament: es pot crear un estat nou votant? Què en diu Espanya, on sempre havíem sentit que “totes les idees es poden defensar sempre que sigui pacíficament i democràticament?”. I regenerador per a Europa. El club de demòcrates europeus: podem votar i constituir-nos en un estat nou sense trencar res?

I és regenerador, transformador, també, perquè ha permès veure quines han estat les reaccions a la demanda del dret a decidir.

La banca amenaça de replantejar-se la seva implantació a Catalunya. És un comunicat maldestre, perquè reobre les ferides entre la gent i els bancs, que ja no passaven per la seva millor reputació, per dir-ho molt suaument, després que alguns els hàgim hagut de rescatar tant si n’érem clients com si no n’érem. És una imatge antiquada, la que han projectat els bancs.

Del govern espanyol, què en podem dir? En comptes d’enviar polítics a Catalunya hi envia policies i jutges, ordena reformes exprés de la Constitució, fa apel·lacions a l’exèrcit, només li interessa que Catalunya calli i pagui, i només pensa a salvar-se a les eleccions espanyoles.

El PSOE? Ahir Pedro Sánchez va superar-se ell mateix quan va proposar de portar el Senat espanyol a Barcelona. A bona hora. Arriba tard, molt tard. És una idea de Pasqual Maragall de fa 25 anys, quan potser encara hauria tingut algun valor. El Senat a Barcelona, una cambra prescindible, tal com funciona ara, és una broma dolenta. Hi ha un tuit avui d’Òscar Andreu que ho resumeix molt bé, amb molt d’humor: “El Senat a Barcelona? Prou d’amenaces!”.

Miro més a l’esquerra, a Podem. S’adona Podem que si hi ha un projecte polític radical ara mateix és el de la independència de Catalunya? Ha vist com estan reaccionant els poders fàctics? No li sembla un avís per als seus propòsits? Se sent segur en aquest entorn? Avui a ‘El Periódico’ hi ha un reportatge amb Iglesias on diu una frase que em sembla molt reveladora: “En aquesta campanya no m’hi sento còmode, per la sofisticació del discurs, és com fer campanya en un altre país”. I ho explica: “El PP aquí no és govern, sinó oposició. A Espanya Ciutadans és nou, però a Catalunya, no. EL PSC també juga diferent i Podem acaba d’arribar aquí i no hi té arrels”. Almenys, se li agreix la sinceritat. No hauríem dit millor.

Iglesias, que té un discurs de plurinacionalitat i de dret a decidir, quan es posa al davant del faristol a Catalunya encara no entén bé a quin país parla. El que diu alguna cosa de la responsabilitat d’Iniciativa d’haver-l’hi explicat bé, i de pensar que amb Iglesias es podria calcar l’efecte Colau.

En efecte, Pablo Iglesias, fas campanya en un altre país. Ni millor ni pitjor, però un país amb la seva pròpia història, narrativa i sistema de partits.

Que aquesta diferència que diu Iglesias, que tota aquesta regeneració democràtica i social que comporta l’esperança de crear un país nou acabi convertint-se en realitat, depèn de nosaltres, depèn del resultat de diumenge. L’única possibilitat passa per una victòria amb totes les majories possibles. Si s’obté, Catalunya no serà independent l’endemà, però haurà fet el pas més gran de la seva història per aconseguir-ho, que vol dir que haurà fet un pas per transformar-se i renovar el sentit del que vol dir democràcia. Serà sens dubte escoltada a Madrid, a Brussel·les i a Washington. Recordin aquella nit, tots els governs es preguntaran: què han votat els catalans?

stats