Ens estan volent espantar amb la història de quedar fora de la Unió Europea.
Considerar que Catalunya quedaria aïllada internacionalment si es convertís en un estat independent mereix alguns comentaris.
Primer i principal: un respecte pel vot de la gent. Catalunya serà allò que els catalans voldrem que sigui. Vejam si resultarà que tots els somnis són possibles excepte el de la independència de Catalunya. Vejam si podem triar amb qui ens casem i quina identitat sexual volem tenir però no en quin país volem viure i quina identitat nacional volem que ens defineixi. Vejam si alguns només creuen en la democràcia quan els va a favor. Obama, com recorda avui Xavier Bosch a la contraportada, el dia del “Yes, we can”, va dir: “Fa unes setmanes ningú no podia imaginar el que hem aconseguit. Alguna cosa està passant perquè la gent no voti ja el seu partit sinó les esperances que tenen en comú”. I va acabar dient: “La por no ha de ser mai més un argument per guanyar les eleccions”. Obama.
La por. El govern, els partits i els mitjans espanyols volen que votem per por. Incapaços d’oferir un projecte suggestiu de vida en comú, ens espanten, no amb l’argument que deixarem de ser espanyols –fet que constata el seu gran fracàs– sinó que deixarem de ser europeus. La por com a argument per guanyar unes eleccions.
Sobre això, em sembla que el més semblant a la veritat que es pot dir és que ja ho veurem. Depèn dels resultats del dia 27. Imaginem una victòria àmplia, generosa, del ‘sí’, en vots i en escons. Madrid i Brussel·les no negociaran res? Llavors les negociacions podran ser llargues, secretes, poden acabar en un referèndum, un referèndum on s’ofereixin terceres vies. Qui ho sap? Ningú. Algú creu que després d’aquests cinc anys de manifestacions, de 9-N i amb els resultats de diumenge podem continuar com sempre? No. Siguem honestos: tot comença amb el que decidim nosaltres, els catalans. Per això els deia l’altre dia que Cameron, Merkel i Obama poden fer declaracions més o menys vagues o sinceres, o de manual, però el 27-S a la nit preguntaran: “Què han votat els catalans?”. Quan diuen: no, és que el món tendeix a unir-se. Ho diuen per la brillant gestió europea dels refugiats sirians? I tothom sap que els estats d’una mida mitjana i fins i tot petits són més àgils i funcionen millor. Europa n’és plena. Aquesta és l’esperança de molta gent a Catalunya.
Mirin, quan vaig estar de corresponsal als Estats Units, amb la meva família ens va passar més d’una vegada, que quan la gent sabia d’on érem, ens venia i ens preguntava: “Què feu vivint a Washington, podent viure a Barcelona?”. Barcelona com a súmmum de la qualitat de vida, de la modernitat, d’un estil mediterrani –vulgui dir això el que vulgui dir–, mediterrani però endreçat. Allò que Vázquez Montalbán en va dir un cop ”Barcelona, capital de l’Alemanya del sud”, una mica mosquejat per la pèrdua de sabor local de la ciutat.
Els ho explico perquè si hi ha algun fenomen absolutament globalitzat al món és Barcelona, o Gaudí, o Dalí, o Ferran Adrià, o el Barça. I tots sabem què tenen en comú. Això sí, ens quedem al nivell dels noms que han passat el tall del coneixement popular a partir de l’escala de valors que marca el mercat. Aïllats just al lloc de pas de totes les mercaderies o el lloc del Congrés de Telefonia? Aïllats al país del Romànic, del Gòtic, del Modernisme, de Pla? No creuen que mereixem alguns arguments millors que el de la por? Jo crec que sí. I saben quin és un millor argument que el de la por? El de l’esperança. Recordin Obama: “Alguna cosa està passant perquè la gent no voti ja el seu partit, sinó les esperances que tenen en comú. La por no ha de ser mai més un argument per guanyar les eleccions”.
