30/06/2015

Els que trenquen la convivència

1 min

Suposem que a casa seva hi viuen cinc persones. I que a qui cuina l’apassiona la botifarra negra. I, esclar, com que li agrada tant, sis cops per setmana a casa seva toca menjar botifarra negra: en truita, amb patates emmascarades, amb pèsols ofegats, a la brasa, amb trompetes de la mort, amb favetes... Però resulta que, de les cinc persones de la casa, a quatre no els agrada la botifarra negra. Ei, però gens. I un dia li diuen a qui cuina: “Escolta, t’apreciem molt, però n’estem de la botifarra negra fins a les orelles. Podries preparar un altre plat?” I suposem que la resposta de qui cuina és: “A mi m’agrada la botifarra negra, aquí tota la vida s’ha cuinat amb botifarra negra i aquí tothom menjarà botifarra negra”. I les 4 persones que no suporten la botifarra callen i aguanten a veure si poden solucionar les coses amb finezza. Fins que un dia, fartes que la finezza i la mà estesa tingui com a resposta que els serveixin botifarra negra fins i tot a les postres, anuncien que aniran a dinar i a sopar fora. Doncs bé, ara imagini que davant d’aquesta situació la resposta de qui cuina és: “Esteu trencant la convivència de la família i sou una minoria”. Naturalment, qualsevol persona sensata pensaria que 1) qui trenca la convivència és qui imposa la botifarra als altres i no al revés, i 2) que la millor manera de saber si a qui li agrada la botifarra és una minoria o no és preguntant-ho. Senzill, no? És tan evident com comprovar que els grans defensors del bilingüisme sempre el reivindiquen en espanyol, cosa que seria l’antítesi del mateix concepte. Complicat, oi?

stats