Europeïtzem els nostres horaris. L'editorial d'Antoni Bassas

Permetin-me que avui comenci fent-los una pregunta personal: estan contents dels seus horaris? De l’hora     que es lleven, de l’hora que pleguen, del temps que els queda per als seus assumptes personals o per sortir? Es troben dient-se a si mateixos cada matí que haurien de dormir una mica més, però que no saben com s’ho fan, que no aconsegueixen anar-se’n a dormir més d’hora? I si fem una ullada als horaris de la família, creuen que més aviat van tots amb la llengua a fora?

Totes aquestes preguntes vénen a tomb perquè la comissió d’estudi de la reforma horària del Parlament està a punt d’acabar els seus treballs, i avui publiquen l’informe final dels impulsors d’això que es coneix com iniciativa per a la reforma horària.

Des del nostre punt de vista es tracta de la comissió més important de tot el Parlament, perquè pot impulsar una millora real, diària, generalitzada, en les nostres condicions de vida.

Tenim uns horaris que no s’aguanten per enlloc: ens llevem tan d’hora com als altres països, però anem a dormir molt més tard. Normal: a Espanya hi ha més gent treballant a les sis de la tarda que a les vuit del matí. La pausa per dinar al migdia és matadora. I no cal dir que estar més hores a la feina no és sinònim de més productivitat.

Espanya és un país amb poca consciència de la  importància del descans. Mirin, avui, el Madrid –a vegades és el Barça– acabarà de jugar un partit de Lliga cap a les dotze de la nit, amb milions de telespectadors pendents i desperts. Hi ha programes de televisió adreçats a públic infantil que acaben a quarts d’una. Quants nens i nenes no tornem de les activitats extraescolars, d’entrenament esportiu o d’assajos musicals a les nou del vespre? Podríem posar mil exemples.

Ja que hem començat amb preguntes personals, els diré que el temps que la meva família jo vàrem viure als Estats Units va ser un oasi de retrobament familiar. Ens llevàvem molt d’hora –allà els informatius matinals de màxima a audiència comencen a les cinc de la matinada–, però els escolars plegaven a les tres, la feina s’acabava a les cinc i a quarts de vuit sopàvem mentre vèiem el telenotícies del vespre, a les set. Es poden imaginar entre quarts de vuit i, posem, quarts d’onze com a hora d’anar a dormir, el temps lliure que queda? Res de tot això es tan estrany.

Dels treballs de la comissió es desprèn que no tot es pot regular, que la reforma afectaria la feina, l’escola, els comerços, el lleure, la televisió, i que cap d’aquests sectors vol ser el primer ni reformar els seus horaris en solitari, perquè creuen que els podria perjudicar.

En tot cas, el que no té sentit és seguir amb uns horaris absurds. És un contrasentit que no actuem en un moment en què som conscients que cal menjar a partir d’una dieta variada, que hem de fer esport, que posem als paquets de tabac que fumar mata… en un moment en què vivim prou anys per preocupar-nos no ja de la quantitat de vida, sinó de la qualitat de vida, no té sentit que no canviem uns horaris que són irracionals. Tant de bo els treballs del Parlament tinguin algun fruit.

Més continguts de

El + vist

El + comentat