CRÍTICA TV

El retorn de ‘Verano azul’

La moda vintage també s’estén a la tele. I més a l’estiu. La falta de pressupost obliga a recuperar programes antics. La 2 reemet des d’ahir Verano azul després de trenta-tres anys d’estrenar-se i dinou anys després de l’última emissió a TVE. Perquè la sèrie ha estat reposada fins a deu vegades a Espanya. Ara intenten que els fills dels que ens hi vam enganxar de nens s’hi sentin atrapats en la nova versió remasteritzada (i que es veu igual d’antiga). Tornar a veure Verano azul és una experiència curiosa. Et fa prendre consciència de com ha evolucionat el llenguatge televisiu. La manera de gravar d’aleshores comunica sensacions diferents ara. D’entrada, un muntatge molt més lent, que provoca uns diàlegs eterns i estranyament pausats. Les dècimes de segon de silenci entre pregunta i resposta, per assenyalar bé el pla i el contraplà dels personatges, atorguen un suspens inútil a les escenes. Hi havia també una predilecció pels primers plans que aporta un dramatisme molt vast. Una conversa entre el Tito i el Piraña sobre un entrepà de tonyina només alternant els seus rostres ara et fa pressentir que una desgràcia irromprà en l’escena. El ritme narratiu està a anys llum. La banda sonora, més enllà de la melodia que tots sabem xiular de la sèrie, acompanya les imatges intercanviant sintonies bruscament i col·locant efectes de so surrealistes. ¿Sabíeu que quan el Tito, el Javi, el Quique i el Piraña descobreixen la barca del Chanquete sonen xiulets electrònics perquè els nens es pensen que és un ovni?

Antonio Mercero, director de la sèrie i pare d’altres èxits televisius com La cabina o Farmacia de guardia, buscava que els guions transmetessin moralina. Sobretot inculcar el valor de la cooperació. En el primer episodi, un pare fomenta la rivalitat perquè després els nens li demostrin la importància de la solidaritat. I tots acaben estirant una corda per salvar el Pancho. El Chanquete és la veu de l’experiència (i de la consciència de l’espectador). Les errades de raccord són constants. Però el més curiós és com han canviat els valors: un nen de vuit anys desapareix dins la barca d’un avi solitari que no coneix ningú, ell se l’emporta a alta mar sense preguntar ni demanar permís i no passa res. Els temps han canviat. Tant, que et passes l’episodi pensant que gràcies al telèfon mòbil moltes de les trames i del suspens de Verano azul avui ja no tindrien cap sentit. I que el joc de miradetes adolescents entre la Bea i els seus pretendents es resoldria amb quatre whatsapps i dos capítols.

Més continguts de

El + vist

El + comentat