ECONOMIA

Un segle a Catalunya entre Ford, tractors i la marca japonesa Nissan

El precedent de l’actual companyia es va crear el juny del 1920

El 2 de juny del 1920, dimarts farà cent anys, es constituïa a Cadis la societat Ford Motor Company SAE, amb un capital de 500.000 pessetes. És el precedent de l’actual Nissan Motor Ibérica, que acaba d’anunciar que tancarà les seves plantes a Catalunya. Ford va escollir Cadis, però l’experiència andalusa va acabar aviat. El 1923 es traslladava a l’avinguda Icària de Barcelona. La marca americana fabricava el mític Ford T, a més d’alguns tractors i camionetes. Va decidir anar a Barcelona perquè era on hi havia una mà d’obra més preparada i concentrava la indústria del motor a Espanya.

L’empresa va créixer, el 1929 va ampliar capital i va començar a cotitzar a la borsa, amb un canvi de nom: Ford Motor Ibérica. Després va arribar la guerra i la primera postguerra, quan no es podien importar materials i hi havia escassetat de combustibles. Llavors la planta es va dedicar a fer recanvis i gasògens, el substitut del carburant en temps d’autarquia.

Però el 1954 Ford va sortir del capital, malgrat garantir l’assistència tècnica durant un temps. En mans espanyoles, la companyia va decidir fer tractors, amb la marca Ebro, i més tard també camions lleugers i vehicles comercials. El 1959 va ser nomenat president de la companyia el notari Gerardo Salvador, que representava els interessos de la família Roviralta, que n’era accionista, segons explica Francesc Cabana en el llibre 37 anys de franquisme a Catalunya. Falangista, empresari, condemnat a mort pel règim i després indultat, va ser qui va rebre Franco a les noves instal·lacions de la Zona Franca l’any 1967, quan s’hi va traslladar l’empresa. També va ser qui va propiciar l’acord amb el fabricant de tractors Massey Ferguson.

El paper de Juan Echevarría

La Transició va canviar les regles de joc. El 1976 els treballadors de Motor Ibérica van fer una vaga de 96 dies per defensar els seus drets laborals. Les seves dones es van tancar a l’església de Sant Andreu, “fins que la policia les va fer fora”, recorda el Llorenç, un empleat acomiadat per fer vaga. La indústria espanyola de l’automoció es va capgirar a l’inici de la democràcia. Van aterrar Volkswagen a la Seat, Ford a Almussafes i Opel a Figueruelas. Motor Ibérica trencava amb Massey Ferguson i el llavors secretari del consell, i després president, Juan Echevarría, va trobar l’opció japonesa de Nissan, que es va fer amb un 36% del capital per 3.000 milions de pessetes el 1979 i va ampliar la participació al 100% el 1994.

Així arribaria el llançament del model Patrol i la Vanette, i després es van reproduir els èxits del Serena i el Terrano. “A la Zona Franca es van arribar a fabricar cinc models diferents a la vegada”, explica el Carlos, un dels treballadors més antics, que ha vist marxar molts dels seus companys en els últims expedients de regulació d’ocupació (ERO). L’eslògan publicitari als inicis dels 80 era “ Los japoneses ”, que donava un aire de qualitat a una marca que aterrava a Barcelona com a cap de pont per assaltar el mercat europeu, ja que Espanya negociava l’entrada al Mercat Comú (hi va entrar el 1986). A la Zona Franca es van arribar a fabricar un màxim de 184.000 cotxes a l’any, però ara la planta estava al 20% de la seva capacitat, després de dos ERO, del rebuig dels sindicats a la doble escala salarial i a deixar de fer els models Pulsar, Evalia i una pickup per a Mercedes i de la reducció de la producció de la furgoneta elèctrica eNV-200.

La crisi del 2008 va deixar tocada Nissan. Va buscar una aliança mundial amb Renault, fet que ha jugat en contra de la fàbrica de la Zona Franca: estava especialitzada en uns vehicles comercials que ara dependran de la marca francesa, que també liderarà el mercat europeu del grup.

El 2 de juny del 1920, dimarts farà cent anys, es constituïa a Cadis la societat Ford Motor Co. SAE, amb un capital de 500.000 pessetes. És el precedent de l’actual Nissan Motor Ibérica, que acaba d’anunciar que tancarà les seves plantes a Catalunya. Ford va escollir Cadis, però l’experiència andalusa va acabar aviat. El 1923 es traslladava a l’avinguda Icària de Barcelona. La marca americana fabricava el mític Ford T, a més d’alguns tractors i camionetes. Va decidir anar a Barcelona perquè era on hi havia una mà d’obra més preparada i concentrava la indústria del motor a Espanya.

L’empresa va créixer, i el 1929 va ampliar capital i va començar a cotitzar a la borsa, amb un canvi de nom: Ford Motor Ibérica. Després va arribar la guerra i la primera postguerra, quan no es podien importar materials i hi havia escassetat del combustibles. La planta, llavors, es va dedicar a fer recanvis i gasògens, el substitut del carburant en aquells temps d’autarquia.

Però el 1954 Ford va sortir del capital, malgrat garantir l’assistència tècnica durant un temps. En mans espanyoles, la companyia va decidir fer tractors, amb la marca Ebro, i més tard també camions lleugers i vehicles comercials. El 1959 va ser nomenat president de la companyia el notari Gerardo Salvador, que representava els interessos de la família Roviralta, que n’era accionista, segons explica Francesc Cabana en el llibre 37 anys de franquisme a Catalunya. Falangista, empresari, condemnat a mor pel règim i després indultat, va ser qui va rebre Franco a les noves instal·lacions de la Zona Franca l’any 1967, quan s’hi va traslladar l’empresa. També va ser qui va propiciar l’acord amb el fabricant de tractors, Masey Ferguson.

La transició va canviar la indústria espanyola de l’automoció. Van aterrar Volkswagen a la Seat, Ford a Almussafes i Opel a Figueruelas. Motor Ibérica trencava amb Massey Ferguson i el llavors secretari del consell d’administració, i que després el va presidir, Juan Echevarria, va trovar l’opció japonesa de Nissan, que es va fer amb un 36% del capital per 3.000 milions de pessetes el 1979, i va anar ampliant la participació fins tenir el 100% el 1994.

Va arribar el llançament del model Patrol i la Vanette, i després es van reproduir els èxits amb el Serena i el Terrano. “A la Zona Franca es van arribar a fabricar cinc models diferents a la vegada”, explica Carlos, un dels treballadors més antics de la planta, que ha vist marxar molts dels seus companys en els últims expedients de regulació d’ocupació (ERO). L’eslògan publicitari era als inicis dels 80 “Los japoneses”, que donava un aire de qualitat a una marca que aterrava a Barcelona com a cap de pont per assaltar el mercat europeu, ja que Espanya negociava l’entrada al Mercat Comú (ho va fer el 1986). A la Zona Franca es van arribar a fabricar el 2006 és de 184.000 cotxes, però ara la planta estava al 20% de la seva capacitat, després de dos ERO, el rebuig dels sindicats a la doble escala salarial, i cessar la producció dels models Pulsar, Evalia i la pick-up per a Mercedes, i la previsió de reduir la producció de la furgoneta elèctrica eNV-200.

La retirada

La crisi del 2008 va deixar tocada Nissan, que va buscar una aliança mundial amb Renault per aconseguir sinergies i que ha jugat en contra de la fàbrica de la Zona Franca, especialitzada en vehicles comercials, que ara dins l’aliança dependran de Renault, que també liderarà el mercat europeu del grup.

El + vist

El + comentat