Com serà la moda del futur?

BarcelonaHem deixat d’imaginar-nos el futur perquè el futur és aquí. No fantasiegem amb el fet de carregar el mòbil amb la màniga de la jaqueta perquè ja ho podem fer, ni canviar-nos de roba només picant de mans perquè també és possible. Hi ha uns quants dissenyadors de moda, joves i molt creatius, que es fan fer teles a mida amb més fils elèctrics que tèxtils, i uns pocs inventors d’andròmines, en el sentit més clàssic del terme, que s’atreveixen a unir tecnologia i moda per modernitzar les peces de vestir i donar-los funcions extra, més enllà de les que sempre han tingut. Amb ells la moda es torna summament interactiva, però no sempre funcional: “Distingiria entre dos grans grups de wearables, els que solucionen problemes i els que no, i que no cal que ho facin”, diu Josep Maria Ganyet, enginyer informàtic especialitzat en intel·ligència artificial i cofundador de l’estudi de disseny web Mortensen.

Se’n diu wearable d’aquella tecnologia que es porta posada, que es vesteix, i amb la qual es pot interactuar constantment. Potser el wearable més famós del moment són les ulleres Google Glass, que a part de donar-te un look interessant, molt Matrix, superposen pantalles a la teva visió normal i s’accionen per la veu.

Segons Ganyet, els wearables que solucionen problemes “és important que siguin invisibles, omnipresents, fàcils d’utilitzar i que no s’interposin en les nostres tasques. Si són massa ostensibles, no estan disponibles quan toca o afegeixen complexitat al nostre dia a dia aniran a parar al calaix dels mòbils antics. Només tenen sentit si no ens adonem de la seva presència però sí de la seva funció”, il·lustra.

Carregar bateries

En el grup dels funcionals entren les peces de vestir de Wearable Solar, una col·lecció firmada l’any passat per la dissenyadora Pauline van Dongen i feta en col·laboració amb un equip multidisciplinari d’experts en energia solar, liderats per Christiaan Holland, que assegura que el projecte sorgeix per una necessitat personal: “A mi m’encanten els festivals de música i m’he adonat que els mòbils en aquests llocs són importants. Tothom vol saber on són els seus amics, on toquen els grups que els agraden, com és el mapa del recinte...”. És a dir, que quedar-se sense bateria al mòbil és quedar-se totalment aïllat. Pot semblar una paradoxa perquè et seguiran envoltant milers de persones, però sense bateria no ets ningú en un festival.

Amb aquestes peces de vestir podràs recarregar el mòbil al moment perquè inclouen una setantena de petites plaques solars flexibles que capten l’energia de l’astre; si hi estan exposades durant una hora cadascuna acumula la meitat de l’energia que necessita un smartphone comú per recarregar-se. Si no ho necessites, no cal que vagis irradiant energia com si fossis una antena: les plaques s’amaguen sota una capa de teixit convencional i mòbil que les deixa latents.

Sabates que et guien

Igual de funcionals són les sabates No Place Like Home, creades per l’artista i dissenyador Dominic Wilcox. “Volia crear unes sabates que et conduïssin allà on volguessis anar, recordant el Mag d’Oz i com Dorothy feia picar les sabates per anar a casa”, diu aquest anglès que ha aconseguit materialitzar les sabates fantasioses de Dorothy amb pell, un microprocessador, un GPS i alguns llums LED. Funcionen de la següent manera: al teu ordinador habitual hi descarregues un programari especial, que no és res més que un mapa on marques el lloc on vols anar, i amb un llapis de memòria USB carregues aquesta informació a les sabates. El GPS que està integrat al taló del peu esquerre (on també hi ha una antena, forrada de tela vermella, per connectar amb el satèl·lit) s’activa quan piques el taló esquerre amb el dret i ja et comença a guiar cap al teu destí amb uns llums LED que tens a les punteres: els del peu esquerre marquen la direcció en què has de caminar i els del dret com estàs de prop.

En realitat no fan gaire res més que els mapes amb brúixola dels nostres smartphones, però aquestes sabates són molt més estiloses, eviten que anem amb el mòbil a la mà (i el perdem, o ens el robin) i ens porten a casa amb un copet de talons, cosa que agrairia més d’un i més de dos en sortir de la discoteca un dissabte de matinada.

Però, què passa si li demanes que t’indiqui com arribar fins a un lloc molt boig, com un punt al mig de l’oceà o al cim de l’Everest? “Les sabates funcionaran allà on el seu GPS tingui connexió, i això vol dir arreu del món. Del que no estic tan segur és que aquest model de calçat sigui el millor per pujar a l’Everest!”, confessa Wilcox.

Aquestes sabates no estan a la venda perquè han estat encarregades pel consell del comtat de Northamptonshire, a Anglaterra, on hi ha una llarga història en confecció de calçat (les marques Dr. Martens i Church són d’allà), però Wilcox està disposat a fer més parells com aquest per encàrrec.

D’una manera molt semblant funciona el casc que l’empresa Adafruit ha creat per ser utilitzat en el servei públic de bicicletes de la ciutat de Nova York. Les tires de llums LED no només donen gran visibilitat al conductor de la bici sinó que fan pampallugues per guiar-lo fins a l’estació més propera (de les 360 que hi ha a Brooklyn i Manhattan) si vol deixar la bici aparcada. Adafruit proporciona a internet un tutorial per aprendre a fer-te tu mateix aquest casc, que es confecciona a partir de peces d’una tecnologia que només ha desenvolupat Adafruit.

Vestits que ballen

En el segon grup de wearables hi hauria els que tenen “un vessant lúdic o d’estatus en què la funció deixa pas a la forma i en què la visibilitat és desitjada i la usabilitat passa a un segon pla. Només tenen sentit si ens adonem de la seva presència i és aquesta la seva funció”, detalla Ganyet.

És on entren els vestits interactius del dissenyador Ying Gao que ballen segons l’ambient. La col·lecció, que s’anomena Living Pod, inclou uns sensors lumínics a les costures que s’activen quan hi ha variacions de llum, de manera que les peces de vestir, com si fossin éssers vius arcaics i bàsics, es mouen lentament. Gao té altres col·leccions de roba interactiva: per exemple Walking City està feta de vestits que semblen origamis i que canvien les formes dels seus plecs segons els corrents d’aire que perceben, o (No)where (Now)here, que inclou vestits luminiscents que s’encenen quan detecten foscor a l’ambient.

La llum i el moviment també fan que es modifiquin alguns vestits creats per la dissenyadora Rainbow Winters, però també en té als quals els afecta l’aigua i el so. El vestit anomenat Rainforest passa de ser un llenç en blanc a ser una explosió de color segons la quantitat d’aigua i de sol que rep, i el Thunderstorm reacciona al soroll: a la faldilla hi apareixen llamps i trons quan la música és massa estrident. Irrompre a la pista de ball amb qualsevol dels dos és eclipsar des del minut 1 la clàssica bola de discoteca.

Iris van Herpen també té una col·lecció vinculada al so, però perquè les peces, en tocar-les, emeten sons. Ella és una dissenyadora de primera fila que ha vestit dives de l’atreviment i la modernor com Lady Gaga, Björk i Beyoncé, i potser les més icòniques són les seves peces de vestir fetes amb impressores 3D, perquè han estat les primeres que s’han fet al món amb aquesta tècnica. La moda d’aquesta holandesa ja s’ha anomenat tech-couture, i ella assegura que només “és qüestió de temps que la nostra roba es produeixi amb aquesta tecnologia, perquè és una manera tan diferent de manufacturar, capa a capa, que serà una magnífica font d’inspiració perquè aflorin noves idees”.

Un escenari possible

¿Realment aquestes tecnologies -samarretes solars o vestits que canvien de color- seran algun dia part del nostre fons d’armari? “Actualment la nostra primera pell digital és el mòbil i semblaria del tot lògic que aquest lloc l’ocupessin de manera natural la roba i els accessoris que portem a sobre, els que anomenem wearables”, opina Ganyet. “Els wearables ens donen una ajuda extra, però amb ells podem seguir fent una vida normal”, en la qual, contràriament al que podria semblar, “la gent cada cop es comunica més fàcilment i més que mai gràcies a aquesta tecnologia”, afegeix Wilcox.