Antonio Fraguas De Pablo 'Forges': "Amb internet, Franco no ens hauria durat ni un any"

Ha escrit prop de 80.000 acudits: llegint-ne un al dia, caldrien 219 anys per enllestir-los tots. Ha visitat Barcelona en el marc del cicle de conferències Born humor , que segueix el 12 de desembre amb els xilens Sergio Marras i Guillo.

80.000 acudits. ¿Recorda quin va ser el primer que va dibuixar?

Sí. Era una mica tonto: s'hi veia un dimoni amb un pegat de pirata a un ull i un tap de suro a una banya, com si s'hagués buidat l'ull amb la banya.

Quina edat tenia?

Prou gran: 21 anys. Treballava a TVE com a tècnic i em vaig quedar fent guàrdia un pont de Sant Josep molt llarg. Però no passava res i estava avorrit com una ostra, així que me'n vaig anar a retolació i vaig agafar paper, llapis, tinta xinesa... i em vaig posar a dibuixar: 300 acudits en un sol dia. Molt elementals, esclar.

Quan decideix fer el salt i publicar?

Al cap d'un any de fer això, hi tenia la mà trencada. Un dia Chumy Chúmez en va veure un i va dir: "Escolta, tu t'hi podries dedicar!" Que em digués això Chumy va ser... Aleshores Jesús Hermida, que estava a la televisió, em va dir: "Per què no véns amb mi al diari a veure si te'n publiquem alguns?" Me'n vaig anar a Pueblo i sí, em van publicar. I, d'allà, a Informaciones , on vaig començar a publicar acudit editorial.

Quan constata que molts dels seus vells acudits són vigents encara, ¿sent orgull per haver afinat o bé amargor en constatar com repetim els mateixos errors?

Ui, no... Els humoristes ja sabíem que passaria això. Molta gent diu que es poden canviar les coses. Com a molt, es renova la manera de fer les mateixes coses. Només cal veure la llei que volen aprovar ara aquests: és la censura, un altre cop. Sempre igual: estira, afluixa, estira, afluixa...

Però bé que devia ser conscient que l'humor pot ser palanca de canvi.

Això no es formula així. Es parteix de la premissa que un no és Déu, que no pot fer gaires coses. Intentes tirar endavant una professió que t'encanta i que, amb sort, et pagaran i tot. Jo no vaig estar a les barricades de la revolució de París, ni tampoc vaig veure els Beatles a Madrid, que era molt car. Jo estava casat i esperant el meu primer fill.

Insisteixo: no tot és ofici. Hi ha també convicció política.

Sí, però és més sentit comú que convicció. El que fem els humoristes és posar sobre el paper el sentit comú. La gent riu perquè veu un contrast tremend entre el sentit comú i el que veu al seu voltant. És un exercici de lògica. Sòcrates deia que filòsof és qui ha de repetir cada dia el que és obvi. Just com els humoristes!

Sent un dels autors més prolífics, ¿té alguna rutina de feina?

Jo visc a casa i dibuixo on puc. No tinc un gran despatx o un estudi. Sóc a la taula de la cuina, dibuixant. Que s'han de fer croquetes? Me'n vaig al menjador. Fins que s'ha de parar taula i marxo a un altre lloc. Faig el que em dóna la gana, on vull i com vull. Estic encantat, vaja. En tot cas, el primer que cal fer és escoltar. Anar al carrer i parar l'orella. I després informar-te'n. Hi ha dues actualitats: la publicada i la del carrer. De la mescla de les dues en surt l'acudit. Perquè les actualitats creades a la redacció no funcionen. El periodista ha de ser al carrer i els humoristes gràfics som periodistes.

Té algun lloc fix, per escoltar?

On sigui: cues d'autobús, al bar... Jo no sóc de bar, però hi entro sovint, només per escoltar; sempre caço alguna cosa. I les ràdios et donen l'altra part. Escoltes i dius: "Com ha dit aquest carallot una rucada així?" Escolta tot el que puguis, però sempre entre la gent. Mai torres d'ivori: "Oh, ah, és que sóc un creador, sóc un artista". Bah! Penca i fot-li canya!

Fa bandera de ser un pencaire.

Jo sóc un treballador normal i corrent. Que té la sort que li paguen molt bé (o li pagaven molt bé), fa el que vol i m'ho passo bé fent-ho. No puc demanar més.

També té un gran reconeixement. Li molesta que el parin pel carrer?

No, no, no! Gens ni mica. Alguns dies et paren 30 cops al carrer. De debò: 30 cops. I altres dies, cap ni un. Alguns et paren, et donen la mà i tenen els ulls negats de llàgrimes i no poden parlar. Això impressiona, perquè veus que ajudes. Val la pena dedicar-se a l'humor, perquè ajudes.

¿Ni la trentena vegada que el paren, perd els estreps?

Que no, que no! Hi ha gent que diu "Quin horror, tinc vuit conferències!" Calla, carallot, que el dia que no les tinguis veuràs quin pa s'hi dóna!

El seu humor incideix molt en les perversions del llenguatge.

Amb l'humor, els que fan servir el llenguatge per mentir queden despullats. I quina meravella, internet! Amb internet, Franco no ens dura ni un any. Perquè els assetges: tenen tanta por de sortir a internet que, efectivament, s'equivoquen.

I un altre tret dels seus acudits és que es reconeixen a la primera.

Quan tenia deu anys, li vaig dir al pare: "Vull ser dibuixant d'acudits". Ell em va dir: d'acord, però abans de publicar res, has d'aconseguir que, a quinze metres de distància, se sàpiga que és un acudit teu. I em vaig passar molts anys cridant des del passadís a ma mare: "Mamàààà...! Es veeeu?"