DISCAPACITAT

Aprendre a dibuixar un altre cop després de perdre les dues mans

L’Imad exposa els quadres i aconsegueix retrobar-se amb la família

L’Imad Benoua té 20 anys, estudia un cicle formatiu de comerç i pinta quadres en el seu temps lliure. Els estudis li van bé, i aquest estiu ha fet la primera exposició dels seus quadres: ha aconseguit vendre’n la gran majoria. Però si la seva història és extraordinària és perquè amb 17 anys un accident el va deixar sense mans. Des de llavors ha d’utilitzar la boca per prendre apunts i per dibuixar. I, per difícil que sembli, ell ho troba el més normal del món i ho afronta amb naturalitat.

L’Imad està acostumat a superar dificultats. Als 16 anys va decidir marxar d’Algèria per trobar un futur millor, i no ho va dir a la seva família fins després del viatge. “Si ho haguessin sabut no m’haurien deixat venir, perquè la gent es mor al mar”, explica. Amb una desena de persones més, tots adults excepte ell, va travessar el Mediterrani. La Zodiac amb què anaven es va quedar sense benzina a prop de Cartagena, on els va rescatar la Creu Roja. “Va ser molt dur per a mi”, admet.

Després de passar per Múrcia, va arribar a Barcelona, on va viure en diversos centres per a menors. Va ser llavors quan va tenir l’accident. “Era amb els meus amics, vaig caure a la via del tren i em va atropellar”, recorda. Li van posar 28 grapes al cap, va perdre un braç i el van haver d’operar set vegades per conservar una mínima mobilitat al monyó de l’altre braç. En total van ser sis mesos a l’hospital, durant els quals va tenir molt de temps per pensar en la seva nova situació.

“Em vaig adonar que m’havia canviat la vida i que havia de trobar una solució per tirar endavant”, explica l’Imad, que reconeix que al principi li va costar. “Em va afectar, però estava motivat, i vaig començar a fer alguna cosa nova cada dia”, afegeix. Al començament necessitava ajuda per a qualsevol cosa, però va anar recuperant l’autonomia. Un dia va aprendre a posar-se els mitjons, un altre a cordar i descordar els botons, un altre a posar-se la pròtesi, un altre a rentar-se el cap...

A l’hospital mateix es va fixar com a objectiu aprendre a escriure i a dibuixar amb la boca, i ho va aconseguir abans que li donessin l’alta. “M’agradava dibuixar des de petit, i vaig decidir que havia de seguir dibuixant, perquè és la meva manera d’expressar les emocions”, argumenta. Primer ho va trobar difícil, però era qüestió d’insistir: “Vaig començar dibuixant un ull, i el primer dia no em va sortir bé del tot, però després vaig agafar pràctica i ara ja no em costa gens”.

Exposició per finançar un viatge

En sortir de l’hospital l’Imad va accedir a un dels pisos de la Fundació Mercè Fontanilles en el marc dels programes de suport a joves extutelats de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència. Si abans de l’accident només havia fet un curs de pintura de parets, després va treure’s l’ESO i va començar el cicle formatiu. “A classe escric amb la boca i prenc apunts ràpidament”, explica. Assegura que és bon estudiant: “No tinc cap dificultat”.

Els quadres els pinta de manera espontània, quan li ve de gust. “La majoria dels que he fet se m’acudien un dia i decidia fer-los immediatament”, recorda. Normalment no els marca abans, sinó que utilitza la pintura directament: “L’imagino, calculo les mides i començo”. Els que fa amb llapis tenen més dificultat: “Necessiten més ombra, i s’ha d’anar amb molt de compte. Pensar-hi més per no espatllar-lo. La goma d’esborrar no la faig servir pràcticament mai”.

Abans de l’estiu ell i la Fundació Mercè Fontanilles van decidir fer una exposició, per a la qual va fer diversos quadres expressament. L’objectiu era vendre’ls per finançar un viatge a Algèria per retrobar-se amb la seva família. L’entitat li va avançar els diners per al viatge, i els va recuperar gràcies a l’èxit de venda dels quadres. Aquest estiu ha passat dos mesos a Algèria. “Des que havia vingut aquí no havia tornat a veure la família, va ser la primera vegada”, recorda, satisfet.

L’Imad explica que està “contentíssim” amb tot el que ha aconseguit fins ara, i es mostra ambiciós quan pensa en el futur. Vol continuar pintant i, si pot ser, muntar una nova exposició en què vol vendre els quadres a un preu més alt. També aspira a continuar estudiant, però ara busca una feina que li permeti ser autosuficient. Quan es planteja a què es vol dedicar, no li desagrada la idea de compartir la seva història. “Si puc ajudar altres persones, per què no”, respon. Ja té experiència fent conferències. També li agradaria ensenyar a escriure a persones amb discapacitat.

Més continguts de